Les sales de cinema només es poden salvar ja amb films com aquests, que ofereixin a l’espectador un pack sensorial complet, que allò que vegis et colpegi l’ànima, et deixi la pell de gallina i les llàgrimes amenacin de caure en qualsevol moment, no només per la història, sinó també per les imatges, la música, la credibilitat dels intèrprets i la participació activa (o sigui emocional) dels espectadors. Cristopher Nolan no vol fer films per a Netflix o per a mòbils. Ell vol que es puguin veure en 70 mm i fins i tot en IMAX. No arriba al nivell de bogeria perfeccionista de  Kubrick, que sovint anava a les sales de cinema a revisar còpia per còpia, però s’hi acosta.

Es veia venir. Nolan faria algun dia una obra mestra definitiva. I aquí la tenim. L’anglès, amb el suport d’una banda sonora no terrenal de Hans Zimmer, treu petroli de la sorra inacabable de les platges de Normandia, del blau infinit de l’Atlàntic, de la ferralla dels destructors, de la por dels soldats, de l’enfonsament dels vaixells, del fascinant vols dels Spitfire, dels torpedes dels enemics i de qualsevol mínim detall d’una tragèdia que històricament hauria pogut canviar per sempre més el mapa d’Europa. És una experiència visceral. Correu, correu cap al cinema.

Que els tres muntatges paral·lels succeeixin en fases temporals diferents (una setmana, un dia i una hora) allunya el director anglès en risc i virtuosisme de tots els seus contemporanis. Tot i que els fets que ens explica són visualment (i també històricament) grandiosos, el film avança pràcticament sense diàlegs, com si fos cinema mut. El silenci és aclaparador. La major part de l’estona només escoltem el rellotge, l’orquestra obscura que dirigeix Zimmer, les bales, els motors dels caces volant i les bombes dels alemanys, una amenaça latent que no apareix mai en pantalla.

Tom Hardy ho broda en realisme pur dins el seu menut Spitfire i sorprenentment el jove Fionn Whitehead, inspirat en el rol de Christian Bale a The empire of the sun, no necessita pràcticament parlar per fer-nos creure que simplement farà tot el possible per no morir en aquella maleïda platja, on columnes i columnes de soldats (fins a 400.000) s’amunteguen per esperar un rescat que sembla impossible. La història personal de cadascun d’ells no interessa, només compta no morir. Això és la guerra. Mark Rylance, amb la seva petita embarcació civil, hi posa un toc d’humanitat, el petit gest heroic que en ser compartit per molts com ell va evitar directament que Anglaterra perdés la guerra.

Que amb tot aquest material Nolan sigui capaç de comprimir la història en menys de dues hores -trencant els esquemes de films èpics de més de 160 minuts- és inexplicable. Dunkerque no pot fugir de l’ombra màgica de The thin red line o de Saving private Ryan, també gravada a Normandia, però és sobretot una pel·lícula que ha d’influir en els propers anys si el cinema, tal com encara l’entenem, vol ser salvat, com ho van ser aquells soldats el juny del 1940 miraculosament.