Segurament ja haureu vist alguna pel·lícula dirigida per Guy Ritchie. Lock & Stock, Snatch (Porcs i diamants), RocknRolla i les pel·lícules de Sherlock Holmes protagonitzades per Robert Downey Jr. i Jude Law les han emès diverses vegades per la televisió. Si aneu seguint el director anglès segurament també heureu vist The Man from U.N.C.L.E.

Doncs ara teniu l’oportunitat de poder anar a veure Rey Arturo: La leyenda de Excálibur, tot i que us he d’avisar: no és, ni de bon tros, la millor pel·lícula d’aquest director.

King Arthur: Legend of the Sword ens ensenya un petit Artús (encarnat pel SoA Charlie Hunnam) que, després  que el seu tiet Vortigern (Jude Law repeteix amb Ritchie) matés el seu pare, Uther (un Eric Bana amb cara de pocs amics), és enviat a Londinium perquè unes prostitutes el cuidin. Artús creix envoltat d’estafadors, lladres, prostitutes i altra xusma de Londinium. La seva vida canvia el dia que treu i aixeca la famosa espasa Excàlibur. A partir d’aquí, serà perseguit pel seu oncle per tal que no reclami el tron i ell es veurà obligat a enfrontar-s’hi per reclamar-lo.

Tots, qui més qui menys, coneixem la llegenda del rei Artús, però a Rey Arturo: La leyenda de Excálibur veureu que Guy Ritchie se centra més a envoltar la història d’elements fantàstics, més propis d’El senyor dels anells, i decideix abandonar el vessant més històric o llegendari: elefants gegants, éssers de les tenebres, bruixes, fades, mons ocults…

King Arthur… comença bé, amb una guerra que ens recorda la tercera entrega d’ESDA i una transició d’Artús petit a Artús adult 100% Ritchie: talls d’edició ràpids, moviments de càmera taquicàrdics i música trepidant. I si aquest estil Ritchie funciona al començament… quan entrem a l’edat adulta d’Artús ja no funciona tant. O potser és que ja em comença a cansar aquest estil?

Charlie Hunnam fa una recreació del rei Artús força asèptica, aportant pocs elements que facin tenir una certa simpatia cap al personatge, però aquest no és l’únic problema amb els actors. Jude Law, de qui hem pogut gaudir d’una actuació fabulosa a The Young Pope, aquí, en el paper de l’oncle Vortigen, es mostra com un dolent totalment pla, aconseguint que tant et faci si el maten o si se’n surt amb la seva. La resta d’actors que acompanyen compleixen sense destacar. I pel que fa als efectes especials… al començament prou bé, però en la batalla final són un desastre, tens la impressió d’estar veient el tràiler d’un videojoc i no la gran batalla final d’una producció que ha costat més de 100 milions de dòlars.

Com va piular molt bé en David Callahan Ruiz en una conversa a tres entre ell, en Pau Garriga i Els Bastards, l’estil Ritchie només funciona quan se situa als suburbis londinencs, quan vol plasmar el seu estil en l’edat medieval ja xerrica molt més. Les poc més de dues hores que dura King Arthur: Legend of the Sword poden arribar a entretenir si vas a veure-la sense tenir gaires expectatives. I sí, tot fa pensar que Guy Ritchie vol començar una nova saga, igual que va fer amb Sherlock Holmes. Esperarem a veure què passa.