El cinema no passa el seu millor moment. Amb un estiu per oblidar, en què la taquilla ha tocat fons, només li falta sentir-se comparat una vegada i una altra amb la seva germana petita, la televisió.

Mentre Game of Thrones s’ha endut els espectadors durant set setmanes, amb la magistral Dunkerke com a única supervivent, a la pantalla gran arriben amb compta-gotes pel·lícules que ens criden l’atenció. Barry Seal: el traficante és de les poques.

Potser perquè la protagonitza el solvent Tom Cruise, actor que amb 55 anys dona mostres encara d’aguantar-se els pets (almenys amb els seus personatges Jack Reacher i Ethan Hunt, perquè a La Momia…) i perquè apareixen narcotraficants, aquesta tipologia de personatges hereus dels gàngsters clàssics i que la ficció sap aprofitar tan bé. Però, com us dèiem, quant de mal ha fet la televisió al cinema!

La primera hora de Barry Seal no aconsegueix desprendre’s de l’ombra d’una de les sèries del moment: Narcos. Amb una estètica vuitantera molt semblant i amb flaixos documentals que la mateixa careta de presentació de la sèrie de Netflix ja resumeix millor, descobrim el protagonista d’aquest film, Barry Seal, un d’aquells aviadors que Pablo Escobar feia servir per traficar armes i drogues entre Colòmbia i els Estats Units. Basada en un cas real (el molest titolet que ho indica apareix tot just començar, per si no ho sabíem), narra la vida d’aquest pilot comercial de la TWA, que, cansat de l’avorriment de portar passatgers amb el pilot automàtic d’un costat a l’altre i amb un afany irresistible d’enriquir-se, es deixa entabanar per treballar per a la CIA fent fotografies aèries de bases comunistes a Llatinoamèrica. Això per, poc després, fer-los el doble joc i traficar amb drogues amb el càrtel de Medellín i, més endavant, portant armes per encàrrec del president Reagan a la Contra Nicaragüense primer i formar soldats-sicaris als Estats Units després. Ah, i ens en descuidàvem, canviar de bàndol un altre cop i servir patriòticament els EUA.

Una vida de pel·lícula que ens recorda les ja retratades per Spielberg i Scorsese a títols com Atrápa el ladrón, L’aviador i Llop de Wall Street. El retrat de subjectes amorals que entenen d’una manera molt particular el que s’ha de fer per complir el somni americà, per entendre’ns. En el cas de Barry Seal, però, abordant-ho amb menys complexitat psicològica i oferint una visió tragicòmica del personatge que es limita a l’epidermis d’un personatge d’acció a l’ús.

El problema de Barry Seal: el traficante no és que sigui superficial i lleugera. És la sensació permanent d’haver vist tot allò que ens explica. Sigui en sèries o pel·lícules. Tanmateix, Doug Liman, que ja ens va regalar aquell gran film també amb Tom Cruise titulat Al filo del mañana, en sap prou per reeixir i acabar oferint un producte solvent que té les millors virtuts en què no decau el ritme, perquè és tan frenètica com l’energia i la barra que desprèn el protagonista.

És a dir, prou entretinguda per no reclamar el preu de l’entrada a la sala climatitzada.