La pel·lícula PET de Carles Torrens, traduïda a l’estat espanyol com Animal de compañia és l’exemple de la paradoxa més habitual en el cinema de terror actual. Haver passat per diversos festivals li ha donat prestigi i premis, com ara el de millor guió a l’últim festival de Sitges, però tot i haver tingut repercussió mediàtica (fins i tot el tòtem Basté va entrevistar Dominic Monaghan com si fos l’estrella més gran del firmament) s’ha estrenat poc, tard i malament a les sales comercials. Sol passar, cada vegada més, que si un film cau en mans d’una distribuïdora poc espavilada o poc potent li és molt difícil fer-se lloc a la selva d’exhibició cinematogràfica. Hi ha una lluita tan aferrissada per trobar una sala de cinema on projectar una pel·lícula que si és feble o el teu producte no sembla que pugui emplenar la caixa registradora, tens un problema. Una d’aquestes distribuïdores, A Contracorriente, ha ideat els darrers anys una estratègia comercial que li funciona força bé. Quan acaba el Festival de Sitges projecta un cicle dels films que ha comprat i així, tots juntets, tenen més força per entrar a les sales comercials. Aquest any es van projectar als Ocine de Girona i els van presentar els famosos crítics de cinema del blog Els Bastards. Si els voleu repassar us deixo els articles: The Autopsy of Jane Doe, Shin Godzilla, Train to Busan i Somnia. També el gran Ignasi del programa de ràdio Ningú és perfecte va presentar Melania, the Girls with All the Gifts. Per desgràcia PET va caure a les mans de La Aventura, una distribuïdora valenta però poc eficient a l’hora de col·locar els seus productes. Ha estrenat el film tard, a finals de juny, i a poques sales, i ha passat totalment desapercebuda per la majoria de la gent. Ara la podeu recuperar a les edicions de DVD i Blu-ray, val la pena.

Som davant d’una història d’amor, d’aquelles en què arriba un punt que no saps si hi ha amor o és obsessió, o totes dues coses o res, o només queda la soledat eterna. Un noi poc agraciat i amb una feina poc agraïda econòmicament s’enamora d’una cambrera. Intenta seduir-la sense èxit i decideix segrestar-la i tancar-la en una gàbia. D’aquesta manera pensa que cuidant-la l’acabarà conquistant. Un error. Més que res perquè la violència no porta enlloc i és la manera més allunyada d’amor que podem trobar. Faig un petit apunt per recordar el premi al millor guió al Festival de Sitges, això vol dir que alguna sorpresa hi ha d’haver, perquè si no, semblaria Chained (2012), de Jennifer Lynch, o Captivity (2007), de Roland Joffé. El gir de guió és notable i la segona part de la pel·lícula ajuda a oxigenar-la i que no vagi caminant cap a l’avorriment, com així semblava a priori. Bon film que mereix ser vist, encara que sigui en pantalla petita des del sofà de casa.