It (“allò”, en anglès) és la por.

La por que tots tenim, hem tingut i tindrem. La por d’allò desconegut, el terror més primigeni. Però també de la foscor, de perdre un ésser estimat, d’un maltractador, d’encomanar una malaltia, de fer-se gran… o de qualsevol fòbia inimaginable, com ara la por dels pallassos (la que els psicoanalistes anomenen coulrofòbia, por irracional dels clowns).

I no m’estranya. Per exemple, del pallasso Pennywise. “Allò (It)” personificat. Un monstre malvat, una malèfica criatura que s’alimenta precisament de la por. La que ell infon, sense anar gaire lluny, turmentant cada 27 anys els habitants del poble de Derry des de temps immemorials, com plasma Stephen King en la que és per molts la seva obra mestra literària, It. I des d’ara, novament a la pantalla (hi ha un telefilm del 1990), en una de les millors  pel·lícules de terror dels últims anys, per obra i gràcia d’Andrés Muschietti (Mamá).

Ho és, aquesta pel·lícula, perquè en ella tot són virtuts. En primer lloc, perquè adapta molt bé el llibre; bé, concretament la meitat d’aquell volum que arribava a les 1.500 pàgines. En segon, i el que és més important, captant la seva essència i fent-se seva la història, evocant a la pantalla aquesta poderosa metàfora sobre la por, però també derivant la història (més que no pas el llibre) a un relat d’aventures sobre l’amistat i el pas de la infantesa a la maduresa d’uns joves adolescents que es troben abocats a desafiar les seves pors.

It ens porta a finals d’aquells meravellosos anys vuitanta, aquella dècada prodigiosa per a molts de nosaltres en què, a més de devorar els llibres de King, com els protagonistes també vam coincidir a anar al cinema a veure títols com el primer Batman de Tim Burton i Pesadilla en Elm Street 5…  També, que quedi clar, aquells anys en què alguns (i no pas nosaltres) escoltaven New Kids on the Block. Això, quan no agafàvem les bicis i anàvem lliurement a voltar.

Ens agrada perquè recrea aquella època sense caure en els tòpics ni la nostàlgia, ni la recreació postmoderna amb què sí que ho fa Stranger things. Ho fa Muschietti d’una forma tan natural que fins i tot no ens adonem que, més que acostar-nos als Goonies, ens ressuscita els protagonistes de Cuenta conmigo (Stand by me) (el millor relat curt de Stephen King i una de les millors adaptacions cinematogràfiques), que també tracta sobre un viatge d’aprenentatge i de traspàs a la maduresa d’uns nens que s’enfronten als seus temors i, en el seu cas, a una mort. Una història escrita poc abans que It (1986), però en aquest cas ambientada a finals dels anys cinquanta.

Doncs en aquest teló de fons trobem un grup de nois i una noia que s’autoanomenen Perdedors (què voleu que us digui, d’altres es fan dir Bastards). Els estimem i ens hi sentim immediatment identificats, perquè com ells molts portàvem ulleres, preferíem tenir d’amics els freakies i no ens atrevíem a dir allò que pensàvem a les noies que estimàvem. I el que és més important: odiàvem els que intentaven aterrir-nos, quan aquí la paraula bullying encara no es coneixia.

Però tornem a la por. Aquí, a It, l’adaptació que ha portat a terme Muschietti és bona perquè, qui sap si conscient que les sèries solen abordar amb més profunditat els relats (ni que sigui per expansió), opta per centrar-se en el relat de joventut (en una segona part, esperem que s’encarregui de la resta). No recorre, doncs, als flashbacks, i a través d’una narració lineal va directe al gra. I és així com la pel·lícula carda por, molta, des del primer minut, en què ja el coi de pallasso Pennywise apareix malèvolament rialler d’entre les cloaques (quina gran metàfora social) per preguntar-nos si el volem acompanyar. La resposta és inequívoca: i és clar que sí; si no, què hi fotem, al cine?

A partir d’aquí, entrem en un un carrusel sense aturador de situacions, escenes i seqüències de pavor, terror, disgust, repugnància, horror, incomoditat o preocupació; més o menys efectistes, amb dosis de terror psicològic o directament gore, abocades a desfermar la nostra por. Una por, ho sabem, que només es venç enfrontant-s’hi.

I això és el que fem alguns anant a veure pel·lícules com aquesta.