La translació de les novel·les gràfiques al cinema sempre es tradueix en polèmica. Sobretot, marcada pels fans irreductibles que treuen les ungles per a clavar-les a tot aquell qui s’atreveixi ja no a adaptar el còmic original sinó també a aquell qui l’aplaudeixi. Tots sabem que les passions són molt putes, però som aquí per defensar els nostres particulars gustos.

I sí, a diferència de, posem-hi per cas La liga de los hombres extraordinarios (reconec que vaig ser jo el que va esgotar aleshores la botiga de nines i agulles vudú), sobre Death Note no tenia el mínim  coneixement més enllà que es tracta d’un manga escrit per  Tsugumi Ohba. I això, amics meus, és d’allò més alliberador.

Quan Netflix va anunciar la nova adaptació amb personatges de carn i ossos del popular manga i sèrie d’anime posterior, va faltar poc perquè la comunitat otaku maleís la decisió. Una por justificada si tenim en compte els despropòsits dels intents de la indústria nord-americana per versionar, recordem, Bola de drac, Airbender o Ghost in the Shell (certament infames o simplement insulses en el cas de l’última). Tanmateix, amb Death note, el que no tenien en compte alguns és que l’encàrrec li van confiar a un cineasta que sense fer soroll està contruint una filmografia interessant i, el que és més important, deixant empremta del seu segell d’autor. Cosa molt complicada pels temps que corren.

És així doncs, que amb la llibertat creativa absoluta de fer el que vulgui amb aquest manga, Adam Wingard (que només amb The Guest i Tu serás el siguiente ja mereix la nostra atenció) ha tirat cap a casa seva, és a dir, a portar a terme thrillers de terror al més pur estil Carpenter (sí, paraules majors, senyors!) a base de cops de sintetitzador, efectes lumínics i de muntatge vuitanters. Així ens revenen a la memòria cinèfila immediatament sensacions que no palpàvem des de Christine, La cosa, Malson a Elm Street… que ja voldrien els creadors de Stranger Things!

I és que no volem simples fotocòpies. Per això ja tenim l’original.

Sense pòsters penjats a les habitacions o plans calcats que ens remetin a aquells films que tantes tardes de glòria ens van oferir, l’anglès opta per desencadenar-se, llançar-se al precipici i oferir un recital de pur entreteinment que, mentre els neòfits hi veuran un puto caos i un munt de despropòsits, altres hi apreciem una aproximació al gènere teen irreverent, a banda de violent. Ja des del primer minut, Wingard va per feina –tu, que som a casa i no en un cinema on hem pagat entrada (recordem que això és Netflix)–. En un tancar i obrir d’ulls, ens trobem el protagonista, Light/Kira (segurament, el pitjor actor del càsting), escrivint noms i reventant cranis a tort i a dret. Perquè d’això tracta el film, d’un adolescent que troba un llibre que fa realitat la mort que hi ha escrita al llibre. Imagineu-vos això en mans de púbers d’un institut: pura fúria adolescent que es desferma quan ell i la seva xicota s’animen a escriure noms de gent indecent que mereix morir. La cosa, evidentment, no té aturador.

Manca de profunditat? Segur. Talls sincopats? M’encanta, s’ha d’anar al gra. Llocs comuns i personatges arquetípics? Esclar, se n’encarda.

Em quedo amb aquest monstre, Ryuk, amo i senyor de la funció que te susurra a l’orella tot allò que voldries fer i no t’atreveixes a fer (magistral un altre cop Willem Dafoe). Però també m’agrada el personatge d’L (actor que ja apareixia a la brillant Déjame salir), aquest hiperactiu detectiu enfrescat a aturar Kira amb el seu afany demiürg de decidir qui viu i qui mor entre nosaltres.

Bé, sort que els shinigami no existeixen o que aquest diari letal no ha caigut en mans dels fans del Death Note original… que si no, el meu nom segur que apareixeria a la llista.

Glups!