Churchill és un dels polítics més influents de la història contemporània d’Europa i un dels grans símbols de la lluita contra el totalitarisme nazi. Va ser un orador extraordinari i un gran estadista, va tenir un paper clau en la resistència britànica i la planificació bèl·lica que va acabar amb la victòria aliada a la II Guerra Mundial i a més va ser un dels grans artífexs diplomàtics de la incorporació dels Estats Units al bàndol aliat. La seva figura política es complementa amb la seva capacitat literària i periodística (se li va atorgar premi Nobel de Literatura l’any 1953). Les seves sentències iròniques, el mar d’anècdotes que se li atribueixen i la seva imatge de bonhomia amb el cigar, el corbatí, el barret i el símbol de la victòria representat amb l’índex i el cor de la seva mà dreta han ajudat a fer que es convertís en un personatge històric que transcendeix la seva pròpia trajectòria per esdevenir una icona.

Roy Jenkins va escriure la que segurament és la millor biografia de Sir Winston, és un llibre de 1000 pàgines a on es detalla la seva vida personal i política, una vida absolutament prolífica que el cinema ha intentat també representar.  El personatge de Sir Winston apareix a The King’s Speech, la sèrie The Crown o als llargmetratge televisius Into the Storm i The Gathering Storm tots dos produïts per HBO.

Molt proper a les TV Movies és aquest darrer biopic que dirigeix Jonathan Teplitzky, un realitzador amb una trajectòria discreta i un prestigi limitat que no creixerà gràcies a aquesta pel·lícula. Teplitzky i els seu guionista Alex von Tunzelmann tenen l’encert de limitar el biopic a un temps molt concret, els dies anteriors al “dia D”, el dia que va posar en marxa l’operació Overlord, un desembarcament a les costes de Normandia que va fer retrocedir els exèrcits nazis i que va suposar l’inici de l’alliberament de França. En aquests dies Churchill va ser apartat de les decisions de comandament de la major operació amfíbia de la historia. Aquest allunyament no el va fer desistir d’intentar intervenir en l’operació, una operació que creia massa arriscada i que podia suposar una matança de soldats inèdita fins aquell moment. La pel·lícula parla de com el vell estadista suporta de mala manera el fet de no ser ell el màxim responsable de les decisions militars, ja que el comandament estarà a mans de Eisenhower i Montgomery i de com el cansament  i els anys de resistència han anat afectant al primer ministre.

La pel·lícula es queda doncs en un estrany terreny de ningú, no és una hagiografia però tampoc un testimoni crític, no és un biopic crepuscular ni un de trajectòria, no és història crítica ni tampoc un gran al·legat patriòtic, ni és tampoc del tot un retrat intimista, és una pel·lícula sense massa ànima  i que desaprofita de manera alarmant les bones interpretacions de Brian Cox, Miranda Richardson, John Slattery o James Purefoy, que són en essència els qui aguanten aquest film irregular com demostren la combinació d’algunes escenes d’absoluta vergonya aliena com el símbol de la victòria que un nen li dedica a Churchill quan el reconeix al seu cotxe oficial amb d’altres que tenen una gran efectivitat com alguns moments de solitud del líder i les discussions airades amb la seva esposa Clementine.

El personatge de Churchill mereix un biopic a l’alçada del pes polític, simbòlic i intel·lectual del personatge, una empresa difícil que de moment haurà d’esperar. Mentrestant si volen conèixer el personatge a fons i com cal millor que llegeixin la biografia de Jenkins.