Les sèries que crea David Simon són de consum lent, no concedeixen res a l’espectador ni utilitzen mecanismes narratius convencionals per atraure la seva atenció, ho dic perquè quan es decideixin a veure el capítol pilot de 90 minuts de The Deuce, la seva nova sèrie creada amb George Pelecanos, no tindran aquella necessitat imperiosa de veure el segon, més aviat agrairan tenir uns dies per pensar sobre tot allò que la sèrie planteja. Ell no està en aquest negoci per acontentar ningú, ja ho va dir sense embuts una vegada: “Que es foti l’espectador mitjà.”

Resumint-ho a traç gruixut, Simon ens planteja un retrat de la prostitució i el negoci del sexe a Nova York dels setanta i com aquest negoci va ser l’avantsala del naixement de la indústria de la pornografia. I això ho fa centrant-se en un espai molt concret, The Deuce (el nom popular que rebia el carrer 42 en aquella època), en aquest espai hi deambulen personatges que es van descrivint de manera intel·ligent per acabar conformant un relat general que no deixa de ser el que sempre ha fet moure Simon. El negoci del sexe li serveix per explicar el funcionament del capitalisme i les perversions que genera, perversions que exemplifica per exemple quan un bar augmenta exponencialment la clientela a còpia de mostrar les seves cambreres amb poca roba, o com els intermediaris (proxenetes) exploten les prostitutes o com alguns com el personatge de Candy (Maggie Gyllenhaal) decideixen no acatar les normes i deambular en solitari sense l’acompanyament de cap proxeneta. Claus són també els personatges de Vincent i Frankie Martino, dos germans bessons interpretats de manera més que solvent per James Franco, personatges que viuen de trampejar a les nits, l’un com a cambrer i l’altre, a través de les apostes, i que acaben configurant l’ecosistema de personatges que s’aniran desenvolupant en els capítols que ens queden .

La sèrie, sense tenir-hi gaire en comú i fugint d’homenatges, ens acosta al món de Scorsese de Mean Streets i Taxi Driver, amb una cura estètica envejable i un disseny de producció molt interessant ens submergeix a la Nova York post-hippy i reivindicativa dels seixanta, sense concessions i histrionismes, amb una naturalitat i un naturalisme que l’acosta a la millor tradició novel·lística del XIX.

La idea narrativa de Simon està molt vinculada a la de la novel·la negra, sèries de carrer, que avancen a través dels personatges i que pretenen amb les trames que desenvolupa explicar una tesi més general i ho fa sempre a través de trames circumscrites en espais concrets (els carrers Fayette and Monroe de Baltimore, el barri de Treme de Nova Orleans, el carrer 42 de Nova York…) que condicionen de manera decisiva els personatges. Però també hem de dir que Simon continua amb la idea d’explicar a través de la ficció quina és la realitat política, econòmica i social dels Estats Units i quins són els mecanismes interns i les connexions que la mouen. Explicar, a través de la ficció, allò que el periodisme no li permet explicar.

Tot i que només havent vist el pilot correm el risc de fer judicis precipitats, The Deuce es torna a intuir com un producte més que recognoscible del creador de Baltimore i una d’aquelles sèries que per la seva complexitat i matís aniran creixent amb el pas dels capítols i les setmanes, un Simon com els que ens agrada precisament perquè no ens tracten amb condescendència. Que es foti l’espectador mitjà!