Sí, bastardes de l’espècie humana, algú ha volat sobre el niu d’en Tobe Hooper i s’hi ha cagat; d’acord que de manera ben sanguinària, però no deixa de ser merda. Ja se sap que les expectatives a vegades porten a grans decepcions, i aquest és el cas de Leatherface (2017). Totes les múltiples versions, continuacions i experiments que s’han fet al voltant dels personatges creats per Tobe Hooper i Kim Henkel a la dècada dels setanta, tenien un respecte al seu univers, sobretot amb el retrat familiar. En el fons, tot i que l’assassí de la serra mecànica és el protagonista central, el seu entorn era el que realment ens feia emocionar. Una emoció malaltissa, teniu raó, però és el que uneix la tribu bastarda, les relacions complicades i les metàfores familiars portades a l’extrem del sadisme i la maldat. Quan es va fer el remake de La Matança de Texas per part de Marcus Nispel l’any 2003, la majoria de nosaltres pensàvem que no feia falta, que seria massa tova i que no aportaria res de bo. Doncs tot el contrari, aquella versió ens va ajudar a prendre més consciència del paper de la família en tota la trama, possiblement de la mateixa manera que en la segona part original de Tobe Hooper, en la qual coneixíem per primera vegada la immensitat del clan Sawyer. Marcus Nispel va demostrar el seu respecte al recentment mort Tobe Hooper quan va decidir eliminar les escenes en les quals sabíem que el personatge interpretat per Jessica Biel estava prenyada, deixant de banda, d’aquesta manera, qualsevol possible drama intranscendent i innecessari en un film d’aquest tipus.

A Letharface ens falla el drama i l’argument. Dirigida pel binomi Alexandre Bustillo i Julien Maury, la idea de la pel·lícula és anar a l’origen del personatge Leatherface. Possiblement, la idea és bona, però la resolució no satisfarà cap dels seguidors de la saga. De la mateixa manera que Rob Zombie va desmuntar i triturar el mite de Michael Myers, la parella francesa també ho ha fet amb l’amic Leatherface. En el fons ja es veia a venir si tenim en compte els seus treballs anteriors. Quan van debutar amb el film À l’intérieur (2007) ens van ensenyar que el que saben fer és esbombar sang a tort i a dret, però que a l’hora de generar misteri i un argument sòlid els costava una mica. Amb Livide (2011) ja només van apostar per l’estètica i els va sortir un bunyol de mal empassar. Per tant, ja sabíem que veuríem sang, que estaria ben filmada, però ens faltava saber com seria la història, i aquesta part no funciona. Encetem el film amb una escena familiar poc reeixida i l’única en què apareix l’avi, un personatge que hauria de ser clau. Per transitar per un centre de menors més proper a un manicomi, continuar amb una road movie prou distreta (amb la millor escena necrofílica des de The Neon Demon (2016) i finalitzar amb un gir de guió més fat que el menú d’un hipertens. Quan veieu la fitxa tècnica hi podreu veure noms coneguts, d’aquells que t’animen a veure el film. Ho podeu fer, no seré jo qui us ho prohibeixi, només us adverteixo que si us agrada la sang en veureu, un pèl vermella pel meu gust, però que s’han descuidat de posar-hi terror i angoixa. Amb sang sola no n’hi ha prou per fer una bona botifarra negra, també s’hi ha de posar carn i greix del bo.