Vaig llegir en algun lloc que Winona Ryder va comprar els drets de la novel·la de John Salinger El vigilant del camp de sègol perquè ningú en pugui fer cap adaptació cinematogràfica. Molta gent va aplaudir aquesta decisió. Amb El perfum de Patrick Süskind succeeix una cosa semblant; la gent va criticar el film, ja que van ser retallats els seus passatges més filosòfics. S’entén que fos així, perquè estem parlant de dos llenguatges completament diferents, que utilitzen els recursos que l’escriptor i el director consideren oportuns en cada cas. A mi em passa amb el Blade Runner de Ridley Scott si ho comparo amb la novel·la de Philip K. Dick; s’assemblen com un ou a una castanya i m’agrada més el llibre, tot i que amb els anys he après a valorar-les independentment. D’alguna cosa ha de servir l’experiència. Per aquest motiu l’adaptació que Xavier Gens ha fet de la novel·la d’Albert Sánchez-Piñol m’ha semblat correcta i encertada.

Si sou seguidors d’aquest blog, segur que coneixeu la filmografia de Xavier Gens i les particularitats que envolten les seves històries, la majoria concentrades també a La pell freda. Per exemple: la violència i l’egocentrisme de l’heroi que ha de lluitar contra tot per sobreviure, creient-se invencible, de Hitman (2007). La fugida dels protagonistes de Frontière(s) (2007), que els porta a un lloc inhòspit amb la presència d’éssers sobrenaturals que els volen exterminar. La claustrofòbia i l’aïllament dels personatges de The Divide (2011) i la manera com els afecta psicològicament la situació que viuen. Tots aquests elements apareixen a La pell freda i per aquest motiu els sap combinar perfectament sense perdre el ritme lent, tediós i necessari de la novel·la original. La gran virtut del projecte és veure finalment la pel·lícula estrenada, després que abandonessin la direcció els Germans Pastor (Els últims dies, 2013) i David Slade (Hard Candy, 2005), entre altres, i convertir La pell freda en un film que feia pinta d’estar maleït per la falta de motivació de la gent que hi treballava. Finalment la cosa ha funcionat i tot es desenvolupa al ritme dels Granotots, a batzegades i amb molta violència, no només física sinó també psicològica.