“Quan vaig conèixer Jesús, em va dir que el meu món s’engrandiria. Hem trobat aquest món. Ens hem trobat entre nosaltres. I aquest món més gran és nostre per dret… Només hi ha una persona que ha de morir, i el mataré en persona. Ho faré. I seguirem fent el món més gran. Junts.”
[pel Sí?]
A partir que van decretar el 155, el món es va ensorrar. Una mica més, si abans no ho estava. Poc s’ho imaginava qui ho va fer, que aquell poble agenollat resistiria els cops de bastó i la violència extrema que li van aplicar. Tenir els seus líders garrotejats o bé empresonats i la colònia obligada a continuar entregant periòdicament tots els seus guanys i profits els ha durat poc. La sorprenent revolta i la resistència de la gent sotmesa els ha agafat desprevinguts, amb els pixats al ventre, acostumats tant temps a tenir tothom llepant-los el cul per un peix al cove. Ha començat la guerra, per establir la república independent de casa nostra.
El nostre líder, al qual retrobem cansat i envellit però ferm, ja està fins als ous d’anar de bona fe per la vida i, si ja fa temps temps que està desencadenat, ara fins i tot els seus companys li acaben parant els peus quan és a punt d’aniquilar aquell dèspota que mana des d’aquest estat imposat. Se’n penedirà? Un flashforward ja ens adverteix: “La meva pietat va prevaldre sobre la meva ira.” Ni Gandhi, tu!
Parlem, és clar, de Rick.
Per la seva banda, els del govern central, com qui sent ploure, continuen amb la seva habitual fatxenderia: “Estava en una reunió”, els contesten, ell (balancejant el xarop de bastó per si no queda clar) i els seus principals tinents (botiflers inclosos), quan el poble rebel es manifesta a les portes de palau reclamant diàleg o DUI per enèsima vegada. “No posaré la meva gent a la línia de foc només per jugar a què la meva polla és més gran que la vostra. Que ho és, tots ho sabem. No posaré la meva gent en perill com tu estàs fent”, els refrega aquesta vegada ja sense el plasma.
Parlem, és clar, de Negan i els Saviors.
En aquest ambient tens, la violència esclata i, fins i tot, aquell sector de la població que fa uns anys va iniciar una revolta des de baix per revertir els poders socials, ara s’alia sense voler-ho amb el poble sotmès i avança per enderrocar el règim establert. Els pobres fa temps que no pinten res, i això de restar com a teló de fons no els va. Encara en queden molts, amb tot, que juguen a la puta i la Ramoneta, però ja s’encarreguen, uns i altres, de retirar-los del camí.
Parlem, és clar, dels zombis.
I, pel mig, ens trobem els habituals secundaris.
Com aquest mitja merda que, creient-se important, decideix donar suport al 155 tot i que és autonomista nat, frenant així el procés en el moment culminant, quan baixa del carro i atura el cop definitiu de la resistència. Però tranquils, walkers, hi ha justícia poètica per als traïdors: al final, quan menys s’ho espera, el president al qual ha salvat l’espera al despatx amb el bat de beisbol a la mà, que, recordem-ho, té punxes a la punta… i no porta vaselina. “Ara sí que ballaràs al meu ritme”, pensa per dins el puto president.
Parlem, és clar, de Gabriel.
Avui no parlarem de la cupaire atractiva que fa discursos emotius (Maggie), ni del vicepresident idealista que ens fa trempar (Ezequiel), de consellers que ja comencen a defallir (Carl) o membres d’Arran que van a la seva (Daryl)…
The Walking Dead, la sèrie d’AMC ha tornat a la que ja és la vuitena temporada.
Estem cansats, cert. No ens n’amaguem. Fa massa anys que estem així, en un procés inacabable, repetitiu, talment com si estiguéssim en la roda d’un hàmster donant voltes i més voltes sense avançar. Alguns, però, continuem persistint!
Que no us enganyin mitjans afins al règim. Els que continueu lluitant, sapigueu que encara hi ha algun bastard, com un servidor, que us seguirà informant. Ni que sigui de tant en tant i, en cas de censura, per Telegram.
Els zombis seran sempre nostres!
