Després d’haver vist el darrer film de Jaume Balagueró, Musa, no esperaré mai més que em  vingui la inspiració per fer qualsevol cosa,  perquè si com diuen els artistes les muses ens acompanyen en el procés creatiu, prefereixo estar sol. Quina mala llet que porten les muses! Ens ho havien pintat tan bucòlic, amb les muses com si fossin nimfes voleiant pel costat i dient cosetes (eròtiques?) a l’orella que els artistes transformaven en art pur, que amb el film el mite ha caigut al pou més profund i fosc, difícil de recuperar. És habitual que cada any ens arribin històries de bruixes que no fan més que alimentar el mite de la maldat femenina,  brillantment relatada per Lars von Trier a Antichrist (2009), i que va rebre de valent per la seva possible misogínia, o com The Witch (2015), que va enamorar tota la critica especialitzada. Musa no ha rebut tants elogis perquè el film no acaba de rutllar del tot, hi falta ritme i convicció. Sembla que ens voldrà tornar a portar a l’angoixa d’Els sense nom (1999) o Rec (2007), passant per les sectes de Darkness (2002) i la visió efímera de la vida de Fràgils (2005), però decideix centrar-se en la investigació d’un assassinat amb tocs esotèrics que ni espanta ni emociona. Només distreu. Curiosament com millor ha funcionat Balagueró ha sigut quan s’ha centrat en el mal masculí, a Mientras duermes (2011), amb l’espectacular Luis Tosar. Balagueró ha explicat que la visió de Musa és feminista, que es vol centrar en la manipulació dels homes cap a les dones, sobretot com utilitzen el poder, la por i l’engany per tenir-les controlades. Ja em direu si se’n surt, a mi em sembla que es queda a mig camí.

Les llegendes sobre sirenes, fades i bruixes són habituals a Irlanda i potser per això la trama de Musa es fa més creïble en aquelles terres que no pas en un país llatí. La poesia com a arma de destrucció i les muses com a bruixes despietades són els trets més originals de la història. En alguns moments del film desitjava que el director fos Takashi Miike, i no només per l’escena de la tortura que recorda fugaçment Audition, sinó perquè el film necessita explorar més la part fantasmagòrica, així com també necessita un pèl més de valentia en la part macabra. Aquesta no és una història per insinuar, més aviat ha d’ensenyar i mostrar l’horror. No podem negar a Balagueró la capacitat de trobar finançament pel projecte (estem mig minut veient logos catalans, espanyols, belgues i irlandesos) que li permeten fitxar noms atraients per al públic com Christopher Lloyd i Franka Potente.