Jep Soler

M’agrada que em castiguis

«The Punisher és la millor sèrie de Marvel a Netflix» (Anònim, 2017). Quan vaig llegir aquesta frase em va fer pensar, i no hi ha res més perillós que un bastard pensant. Potser sí que tenia raó el senyor Anònim amb aquesta afirmació! Un cop analitzada la primera temporada de The Punisher no puc fer res més que donar-l’hi, perquè de tot l’amalgama de personatges de l’univers Marvel que ha creat la cadena Netflix, aquest és el millor. Ara ve quan algú em diu: «Raona la teva resposta». Doncs som-hi!

Tot i que el tràiler no feia pensar en res de bo, The Punisher sorprèn per la professionalitat amb què barreja els flashbacks de la pèrdua familiar del protagonista, Frank Castle (Jon Bernthal), amb la trama central de la sèrie: la venjança contra els assassins de la seva família. Allò que podia caure en una sensibleria no apta per diabètics es converteix en un drama intens, violent, emocionant i ben resolt. En comptes d’intentar lligar totes les històries de la factoria Marvel, com han fet Daredevil, Jessica Jones i els altres, a The Punisher parlen únicament de la seva vida i obra, només amb la connexió necessària i agraïda amb la Karen Page (Deborah Ann Woll). En aquests temps de nostàlgia eterna no puc deixar d’anomenar alguns dels referents que trobareu a la sèrie, d’aquesta manera cobreixo la quota de pedanteria obligatòria en els articles sobre cinema i sèries. El retorn dels soldats després de lluitar en una guerra injusta ha servit per omplir la cinematografia bèl·lica les darreres dècades, des de la mirada d’Oliver Stone fins a l’heroi nacional John Rambo. The Punisher beu més de la font stalloniana en què l’heroi retorna i es troba una societat que el rebutja, l’aparta, no li dona l’oportunitat d’integrar-se i, a més, el vol eliminar. També té algun gest de complicitat amb Scorsese i el seu Taxi Driver, només cal fixar-se en el personatge d’en Lewis. Per acabar recomanaré, a aquells que la història els ha agradat, que recuperin la brillant sèrie Quarry, que també explicava el retorn dels soldats de la guerra, en aquest cas del Vietnam, i com havien de lluitar amb els fantasmes del passat, els malsons i la realitat, els tres enemics que apareixen a The Punisher i amb qui en Frank només pot enfrontar-se d’una manera: amb perseverança i violència. Veient com se’n surt, no sé si alguns de per aquí en podríem prendre exemple…

Només és una idea…

Víctor Gonzàlez

No hi perdeu el temps

Durant els anys vuitanta els marrecs que teníem una BMX, un pòster de Mel Gibson de Mad Max forrant la carpeta de mates i una bandana al cap tipus Goonies, esperàvem com membres d’una secta selecta les estrenes dels divendres al cinema. A vegades, confosos, havíem de decidir entre dues i tres pel·lícules, cosa que ens feia augmentar l’ansietat i fèiem llistes de quan les aniríem a veure.

Ara tot és diferent.

Els divendres les plataformes digitals resulta que fa temps que es dediquen a llançar sèries de deu a tretze episodis de cinquanta minuts sense importar si l’espectador ha quedat amb amics el cap de setmana, ha de passar el dia amb els nens o ha de complir gloriosament amb la seva dona (o home) al llit entre flors i violes els més romàntics o roba interior de cuir els que tenen gustos més durs i madurs. Si tres plataformes estrenen tres sèries ens queden escassament tres hores per dormir i anar al lavabo. Una manca de respecte absoluta a l’espectador.

The Punisher ha sigut la següent broma de Netflix sota el paraigua de Marvel, i dic broma perquè ja es varen fer tres films al cinema amb el superheroi trash de Gerry Conway amb resultats penosos i, ara que tenien l’oportunitat d’or de salvar l’ànima del personatge, no ho han fet. Si fem memòria, la primera aparició de The Punisher va ser a The Amazing Spiderman #129 el febrer del 1974, que destrossava la filosofia bondadosa del superheroi amb un savoir-faire maquiavèlic en què l’extorsió, la coerció, l’assassinat indiscriminat i el segrest entraven per la porta gran de la seva metolodogia sàdica, emportat per impulsos de venjanca irremediables. Als setanta, amb una policia dèbil i una política Nixon buida de seguretat ciutadana en ciutats rebentades per la droga i el crim, va fer que es posés de moda en ficció i en el món real la figura del vigilant, encarnada amb finura i bellesa al cinema per Paul Kersey amb Death Wish, una de les sagues de la desapareguda productora Cannon Films que acaricia el concepte d’obra mestra bastarda i que tothom hauria de veure com a mínim un cop a la vida.

Netflix no ha sigut gens respectuós amb la filosofia implacable del còmic de The Punisher. I es podria haver fet sense problemes. Tenim Donald Trump, tenim ciutats com Saint Louis triturades pels conflictes racials, tenim tirotejos massius per tot el país i tenim West Virginia, un estat amb una crisi de drogoaddicció epidèmica mai vista abans. Tot això s’hauria pogut aprofitar amb un guió ben treballat, però no, The Punisher no és més que un compendi de mastegots d’un personatge enfadat en una trama de guerra (la de l’Afganistan) que la converteix en un simple thriller de conspiracions militars vist mil cops i a mil milions d’anys llum del còmic original. S’ha perdut la visceralitat de les arrels del personatge i només ens queda un telefilm de tretze episodis que molesta molt, no ens deixa temps per res i no respecta les esperances que teníem posades els fans de The Punisher en un producte massa tou, descafeïnat i dissenyat per a estómacs delicats, no fos cas que els hi fem mal, pobrets, que els espectadors no s’ho mereixen això.

No hi perdeu el temps.