Ara que Bèlgica està de moda i la justícia encara més, va i els bons de Hollywood ens regalen una nova versió del clàssic d’Agatha Christie Assassinat a l’Orient Express, protagonitzada per l’icònic Hercule Poirot.

Els amants de les novel·les de la reina del crim, i més concretament de les adaptacions de les seves novel·les de misteri, estem agraïts que 20th Century Fox ara es despengi endegant el que tot fa pensar que serà una franquícia cinematogràfica que no serà flor d’un dia. Sigui amb Poirot, Hercule Poirot o la venerable Miss Marple, l’èxit taquiller d’aquesta primera entrega i la picada d’ullet al final d’aquest film, fan pensar que tindrem més versions en camí. L’aposta per tenir com a protagonista i director un ressuscitat Kenneth Branagh ha resultat clau. Més segur de si mateix que amb altres encàrrecs, com Thor o Cinderella (prou correctes, però insípids), l’actor i director britànic viu una segona joventut, com quan adaptava els Shakespeare portant a terme una luxosa versió amb pols ferm i una clara vocació per satisfer un ampli ventall de públic. Tot, sense trair l’esperit d’aquest tipus de pel·lícules, que van tenir la seva màxima esplendor a les dècades dels setanta i vuitanta.

Precisament, recordant aquelles pel·lícules, ens és impossible obviar la molt popular versió que Sidney Lumet en va fer el 1974. Ho sento, Jep, les odioses comparacions.

S’ha de reconèixer que Lumet va disposar d’un repartiment difícilment inigualable, per potent que sigui l’actual. I és que comparar la carismàtica Ingrid Bergman amb Penélope Cruz és un insult. Un Oscar per a l’actriu sueca, ja ho acredita i ho invalida. Però és que també en aquella versió hi havia al mateix vagó Lauren Bacall, Sean Connery, Vanessa Redgrave i, entre molts altres, la meva estimada Jacqueline Bisset. S’ha de dir que en aquesta més actual destaquen Judi Dench, Dereck Jacobi, Willem Dafoe i, per damunt de tots i totes, Michelle Pfeiffer a l’hora de mantenir el llistó ben alt.

Pel que fa la posada en escena, la cosa s’iguala. Cert que l’aire de somni  (o insomni) es dilueix en aquesta versió, però la factura que imposa Kenneth Branagh és aclaparadora, amb grans plans, llargs i elegants tràvelings i fins i tot alguna escapada del claustrofòbic tren per donar aire als espectadors. I quina escena final! Allà asseguts tots els sospitosos talment com si assitissin a l’últim sopar.

I quant al protagonista, què voleu que us digui, Peter Ustinov és i serà sempre Poirot, però el de Branagh és més contingut i carismàtic que el d’Albert Finney, que encara l’altre dia quan me’l remirava em posava nerviós de pur histrionisme i sobreactuació.

Alguns torracollons direu que no calia, aquesta versió. Potser, sobretot per als que ja ens sabem de memòria la resolució del cas, que és part de la gràcia, i encara més en aquesta història de final més que inesperat. Però estic convençut que als que descobriu la trama per primera vegada us encantarà i us deixareu emportar pel seductor home del bigoti que se us dirigeix tan bon punt apareix en pantalla amb un “Em dic Hercule Poirot, i probablement soc el millor detectiu del món!”. Per xulo ell.

I si us ha aagradat, ja us anuncio que a la propera visitarem Egipte, on la mort al Nil ens espera. Reserveu bitllets!