Atenció: aquest article conté spoilers

El 2017 havia de ser l’any de Twin Peaks. L’anhelada, anys i panys, tercera temporada havia de resoldre tots els enigmes. I ho va fer. Ho va fer? Podria ser que sí i podria ser que no. En tot cas, hem passat per diferents estadis del son i dels malsons. Aquesta temporada onírica va començar a Canes el 21 de maig i va acabar a la Showtime el 3 de setembre.

No serà la sèrie de l’any 2017, però passarà a la història. Enguany ha acabat diluïda en un magma de sèries, la majoria de les quals mediocres, però ben resoltes i amb trames lineals, ideals per a tots els públics.

Primer de tot, hi passarà per la fabulosa interpretació de Kyle MacLachlan, el mític agent especial de l’FBI Dale Cooper, el canalla Cooper’s Double i el raríssim Douglas Dougie Jones. Hauria de guanyar tots els premis possibles a la millor interpretació.

Després, perquè la narrativa de Twin Peaks s’acosta més a la literatura i a la poesia, en què la forma pot ser tant i més important que el contingut. Segurament, els devoradors voraços de sèries, la trobaran feixuga, lenta i mancada d’acció. De fet, avui sol portar-se el rotllo maniqueu clàssic, basat en el blanc o negre, bons o dolents, vius o morts i amb molt acció.

Entenc que sorprengui aquest nou lliurament de’n David Lynch i d’en Mark Frost.

Linxant Lynch

Lynch, Frost i tota la troupe van desembarcar a Canes, on absolutament tothom, des del bastardisme més friki fins al cahierisme més lletraferit, esperava la sèrie amb desig. Al final, només ha complagut als fans més recalcitrants. A partir del tercer capítol, van començar a sortir veus crítiques linxant Lynch. Van trobar excessivament onírica la sèrie. I van considerar feixuc aquesta viatge (per no dir trip) al món dels somnis, dels malsons i de les al·lucinacions.

Francament, hi vaig trobar a faltar més dònuts i cafè, tot i que ja hi apareixen. El cafè és clau al final i els dònuts, al començament, quan a comissaria en compren expressament, tot esperant el mític agent de l’FBI.

Em veig incapaç de teoritzar sobre els missatges de la sèrie. Només puc dir que m’agrada capítol rere capítol. Eren cada cop més delirants. Flipava, fins i tot quan no hi entenia res, amb l’esperança que al final ho entendria tot. I, en efecte, els tres darrers capítols han estat brillants.

A la tercera temporada el que més s’enyora és Twin Peaks, el poble, no la sèrie. Torna a ser escenari principal a l’Episodi 11. Torna a ser una bogeria, amb forats negres –portes de dimensions desconegudes i de l’infern–, morts misterioses, supervivents encara més misteriosos, tirotejos per accident i aparicions enigmàtiques… Tanmateix, encara queden capítols per a l’entrada triomfal del bevedor compulsiu de cafè de mitjó.

A aquí Frost i Lynch recuperen el famós pastís de cireres de la primera etapa, que ara, 25 anys després esdevé un aliment transformador, esborrador del mal, recuperador de la memòria i del camí.

Totes les interpretacions són magistrals, gràcies a David Lynch, actor i gran director d’actors, d’actors de troupe. De troupe còmica, diria. De tan alienada la sèrie esdevé intencionadament còmica, paròdia de les sèries del gènere fantàstic que s’ho agafen tot seriosament, amb policies ximplets que es creuen millors que Sherlock Holmes. He rigut molt. Cal una menció especial per a James Belushi i Robert Knepper, els germans Bradley i Rodney Mitchum, els dos amos de casino un xic mafiosos, presentats com una parella de pallassos de paròdia de temàtica gangsteril, dels quals ja no sabria dir si són uns criminals malvats, unes bones persones o uns ximples. O tot plegat.

En el penúltim capítol queda clar on ens trobem: «Estem vivint una pel·lícula dels germans Marx», diu l’agent federal Albert Rosenfield (Albert Ferrer, al Cel Sigui aquest actoràs), després de la confessió més delirant que fa de Gordon Cole, director adjunt de l’FBI que interpreta David Lynch; magistralment és poc. Lynch parodia impecablement bé els sords com una perola, en puc donar fe. En un dels moments de més embriaguesa del guió, Cole assegura que el major Briggs, pare d’un agent de l’oficina del xèrif de Twin Peaks, va confiar a Cooper i a ell mateix grans secrets sobre el Jowday (que ell mateix, posats a cardar-se de tot, en diu Judy), una entitat sobrenatural. Eps! I el pla per trobar-lo.

Vaig tenir la sensació que a partir de l’episodi 12 començaríem a trobar respostes a les infinites preguntes que tenim des del primer capítol de cada temporada d’aquesta obra mestra. Però, no.

Tot i que he acabat amb nous enigmes, els tres darrers capítols concentren moltes emocions i respostes.
El minut 28 del capítol 16 de la tercera temporada, després de sonar la banda sonora, –perquè poguéssim un instant per plorar d’emoció tots els fans, d’ençà que en Xavi Castillon ens va portar en VHS els capítols gravats de Tele5 a Barcelona, ja que a Girona no es veia les teles privades– queda confirmat que després de dimensions paral·leles i deliris variats tornem a tenir l’agent Cooper en forma «I’m the FBI». Això vol dir que s’acosta el desenllaç i començarem a tenir respostes. Quines respostes volem? Qui va matar Laura Palmer? I si no és morta? I si tot ha estat un somni? Au va, un univers paral·lel?

De fet, en el fantàstic episodi 14 Monica Bellucci –interpretada per Monica Bellucci, i en blanc i negre– ja aclareix que tots plegats «som com el somiador que somia i viu en un somni»–. També és emotiva l’aparició, a tall d’homenatge, de David Bowie –en el paper de Phillip Jeffries–, el cunyat de la Diane.