MENU

11 desembre, 2017 Comentaris (0) Visualitzacions: 1049 Cinema David U. Ruiz / @callahan_ruiz

Títol
The Void

Director
Jeremy Gillespie, Steven Kostanski

Actors
Aaron Poole, Kenneth Welsh, Daniel Fathers




Malauradament, però, el film no passa d’aquí, d’un exercici d’estil que es queda a mig camí de l’excel·lència que tot aquest seguit d’obres magnes van proposar en el seu moment, a causa precisament de la falta d’allò que les va convertir en icones del gènere: la història.

Puntuació

7

‘The Void’, incomplet deliri d’horror vuitanter

Fa gairebé un any, quan el tràiler d’un film modest i desconegut anomenat The Void arribava a internet, s’encenia la metxa del hype entre els veritables defensors de la matèria obscura, entre els autèntics sectaris de l’horror en B majúscula. Aquella peça, estilísticament anacrònica, evocadora d’algunes de les grans obres del terror i del fantàstic, la majoria d’elles originades als irrepetibles anys vuitanta, suposava una injecció d’emoció i il·lusió a parts iguals entre els membres d’aquesta incansable comunitat de creients fanàtics de què formo part. Retalls de George A. Romero, John Carpenter, Stephen King, Dan O’Bannon, Lucio Fulci, David Cronenberg, Clive Barker i el mai prou reverenciat H.P. Lovecraft, el geni de Providence, el creador de Cthulhu i els seus mites, tot en un, presentat amb un muntatge sobri i una banda sonora certament hipnòtica. Una mica més i m’esclata el cervell a l’estil Scanners. El film va anar fent camí per internet, creant expectació, guanyant-se, a poc a poc, una etiqueta de culte sense ni tan sols haver-se estrenat. Mal senyal. Un servidor, que ja comença a ser bastard vell, s’ensumava el de sempre: molt Star i poc Wars. La presentació internacional al passat festival de Sitges, sense ni pena ni glòria, semblava que desinflava definitivament el hype.

Finalment, la producció nord-americana va veure la llum a inicis del passat mes d’abril, i tot i les expectatives inicials tan desmesurades, podríem afirmar que ha acabat per satisfer el seu target; també és veritat que més aviat per l’absència de produccions semblants tan sorprenentment eclèctiques en el panorama actual, que per la qualitat del producte. El film, obra dels desconeguts Jeremy Gillespie i Steven Kontaski, tècnics de maquillatge i FX, és un meravellós exercici d’estil d’una manera de fer cinema de gènere que ja forma part de la història i que molts crèiem només reservada a puntuals aquelarres generacionals. Un grup de personatges diversos es veuen tancats en un petit hospital semibuit durant la seva última nit de servei. A l’exterior, una misteriosa secta d’encaputxats, succedanis del Ku Klux Klan, els assetgen espectralment; a l’interior, sembla que algú ha invocat l’obertura de les portes de l’infern. Amb tot això, el xou acaba esdevenint una veritable delícia nostàlgica que troba la seva major virtut a reinterpretar i reverenciar deliciosament tant alguns dels preceptes clau de l’imaginari lovecraftià com molts moments inoblidables de films totèmics com The Night of the Living Dead, Assault on Precinct 13, The Thing, Prince of Darkness, Hellraiser, The Beyond, entre d’altres. En aquesta línia de romàntic mimetisme, cal destacar el darrer acte, el clímax, amb un remake explícit a l’irrepetible final de The Beyond, de Fulci. Aplaudiments fins a sagnar.

Malauradament, però, el film no passa d’aquí, d’un exercici d’estil que es queda a mig camí de l’excel·lència que tot aquest seguit d’obres magnes van proposar en el seu moment, a causa precisament de la falta d’allò que les va convertir en icones del gènere: la història. Si obviem els actors de nivell de Pastorets i l’erràtica direcció, el guió és sens dubte el gran defecte d’un argument inicial prou interessant que amb una mica més de seny i respecte per l’estructura bàsica de qualsevol relat, plantejament-nus-desenllaç, sens dubte hauria donat molt més de si. Massa incongruències, massa llacunes d’un deliri impossible d’empastar que només avança a cop d’atmosfera i d’uns FX artesans molt macos de veure a la pantalla, cert, però que acaben sent insuficients i que, sense la condescendència del fan de tota la vida, poden arribar a emprenyar. I força. Una llàstima, una autèntica llàstima.

Puntuacio

7

Malauradament, però, el film no passa d’aquí, d’un exercici d’estil que es queda a mig camí de l’excel·lència que tot aquest seguit d’obres magnes van proposar en el seu moment, a causa precisament de la falta d’allò que les va convertir en icones del gènere: la història.

Títol
The Void

Director
Jeremy Gillespie, Steven Kostanski

Actors
Aaron Poole, Kenneth Welsh, Daniel Fathers




Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.