Agafo por cada cop que veig Gomorra com una de les millors sèries mai realitzades, un exemple de realització que l’Europa continental hauria de prendre d’exemple.

Té un problema perillós de parcialitat: hi falta el punt de vista de les víctimes de la màfia, dels contraris a la Camorra, dels que lluiten contra aquest submón criminal. En lloc d’això, quasi obliga a integrar-te a una família, com ja sol passar en moltes pel·lícules d’aquest gènere.

Convindria una estructura més neutral, com a Narcos, amb el punt de vista dels fora de la llei i de qui els combat, amb tots els matisos de bonhomia, maldat i corrupció.

Gomorra descriu perfectament el sistema des de dins, narra la brutalitat, la por a la mort i com s’afronta i usa des de l’organització. Malgrat l’excés de violència sanguinària –com amb Tarantino–, mostra una situació captivadora que provoca la síndrome d’Estocolm. Crea herois i mites, com l’Immortale. Exalça la capacitat d’estratega de don Gennaro…

Matar el pare i la mare, menjar els fills, són facultats dels Déus de l’Olimp. I aquests no en són, ni els hi volen.