Gràcies, moltes gràcies! El meu etern agraïment per ser una persona que no posa límits en l’art del cinema, per ser un autèntic atrevit que és capaç de sorprendre a cada film i que aconsegueixes que ningú pensi que ha llençat els diners de l’entrada. Ets un director excel·lent que em fa gaudir de valent en totes les teves propostes, perquè les imatges de les teves pel·lícules són hipnòtiques, les escenes perfectes, els actors magnífics i la història embolica totes les  emocions possibles fent que l’experiència sigui inoblidable. Gràcies, Lanthimos!

Ja sé que ell no llegirà mai aquestes paraules, però a la vida s’ha de ser agraït amb aquelles persones que s’ho mereixen, com en Yorgos Lanthimos (1973), director grec que es va donar a conèixer amb l’espectacular Canino (2009), va seguir amb l’atrevida i incompresa Alps (2011), ambdues filmades a Grècia, per fer el salt al món anglosaxó amb Langosta (2015) i ara amb El sacrificio de un ciervo sagrado (2017) que ens ocupa avui. No és gratuït que anomeni els quatre films perquè no s’entendria la seva darrera obra sense parlar de les anteriors, totes elles escrites pel mateix Lanthimos i en Efthymis Filippou, a qui també li hem de repartir part del mèrit. El sacrificio de un ciervo sagrado està interpretada per Colin Farrell i Nicole Kidman que són una parella benestant de metges, pares d’un fill i una filla, que mantenen una vida ordenada i sense gaire comunicació emocional, allò que en diríem anar fent sense fer-nos mal. El pare de família manté una relació d’amistat amb un noi (Barry Keoghan – Dunkerke). Aquest és el punt de partida del film i aquí comencen els enigmes i les sorpreses, que no us desvetllaré. En aquest començament també tenim la sort de comprovar que no només es manté una qualitat visual excel·lent, sinó que s’incrementa, regalant-nos plans amplis i carregats de significats barrejats amb moments íntims amb unes mirades que gelen l’ànima, com la de la Kidman durant una masturbació, o l’escena entre Farrell i Alicia Silverstone mentre miren Atrapado en el tiempo. Aquesta excel·lència visual recorda el mestre Kubrick, que també sembla aparèixer al mig d’una festa manllevada de Eyes Wide Shut (1999). Les connexions amb els anteriors films són, bàsicament temàtics, aquells que li deuen donar més voltes al cap constantment: la família, la pèrdua i la justícia. Una justícia que es pot confondre amb venjança i que pot necessitar un sacrifici per realitzar-se.

Darrerament quan vaig al cinema intento no llegir res de la pel·lícula escollida, així ho he fet amb Mother! de Darren Aronofsky i amb El sacrificio de un ciervo sagrado, amb un resultat molt positiu perquè, desenganyem-nos, el cinema és un art i, com a tal, la subjectivitat és la única cosa que importa, no l’opinió dels experts ni els premis que pugui aconseguir. Aneu al cinema i gaudiu de l’espectacle! I si aquest espectacle el firma Yorgos Lanthimos en gaudireu el doble o el triple. També cal dir que us sentireu incòmodes, perquè no ens posa les coses fàcils, ens fa pensar, ens fa emocionar, ens destrossa per dins i, alguna vegada, ens fa renegar perquè ens ha fet patir mentre gaudíem, i costa reconèixer que el masoquisme cinematogràfic és un art.