05/11/2019

Molt s’ha parlat aquests dies de la sèrie Dark, primera producció en terres alemanyes de Netflix i considerada el millor que s’ha fet fora de les coordinades anglosaxones aquest any.

Els paral·lelismes amb Stranger Things s’ha posat de manifest, sobretot per considerar-la com la resposta sinistra dels germans Duffer, aquests últims centrats en el clixé i la hipèrbole dels 80, contrastant amb la moderació de Dark on es retrata a la perfecció aquesta època, com Charlie Brooker i el seu magnífic San Junipero.

El poble de Dark, Winden, és el costat més fosc de Lost, la sèrie de J.J Abrams que tants seguidors va tenir i que va portar a molts a considerar-la un engany, sobretot per la seva resolució i pels forats immensos de la trama, típic d’Abrams.

Dark és diferent. El temari és ric, universal i a la vegada molt alemany. Hi ha picades a l’ullet als germans Grimm, a la poesia de Gohete, homenatges a IT d’Stephen King i Salem’s Lot, a l’angoixa de la Guerra Freda i a viatges amb el temps perfectament construïts amb una història que funciona com un cronògraf. Fins i tot podeu trobar un mapa dels personatges, per si us perdeu en la trama, una bona idea pels que tenen dificultats per seguir- la.

05/11/1953

La primera planta nuclear d’Alemanya es va construir el 1958 a Karlstein am Main. Es deia Kahl i va ser un projecte entre General Electric i Siemens. A partir d’aquell any la República Federal d’Alemanya és va convertir en una de les principals potències nuclears del planeta fet que va provocar que a partir dels anys 70 es formés el moviment antinuclear més important del món (l’Anti-Atomkraft Bewegung). La por al desastre de Chernobyl el 26 d’abril de 1986 (episodi clau a la sèrie Dark), va portar que les manifestacions en contra d’aquesta energia bruta es tornessin violentes com les del cementiri nuclear de Gorleben el 1996.

A la sèrie Dark l’angoixa atòmica impera en cada un dels seus episodis. S’ha d’entendre i s’ha de fer memòria. Dark però manipula el temps i col·loca la creació de la primera central nuclear a Alemanya el 1953, un any abans de la inauguració de la primera del món, la d’Obninsk a Rússia. Els guionistes de Dark menteixen a l’espectador. I això ens agrada.

Època passada, època morta. Alemanya es mou cap a les energies renovables. El 2022 marcarà el punt del tancament de totes les centrals nuclears del país. Les expectatives són molt grans, els reptes immensos. Un exemple d’eficiència europea.

05/11/1986

Baran Bo Odar, el creador de Dark, va néixer el 1978 a Suïssa, passant la seva infància al sud d’Alemanya immers en la màgia dels films de terror de l’època, les novel·les d’Stephen King i els còmics americans de ciència-ficció. Viure perdut als boscos del país amb la contínua amenaça de centrals nuclears, pol·lució industrial i el teló d’acer el va marcar de per vida. El món s’acaba, deia l’MTV. Millor viatjar pel temps a través del seu reproductor VHS.

Un dia, però, en veure els primers episodis de Twin Peaks, va tenir una visió. Cada 33 anys hi ha un cercle lunar que renova el món en el qual vivim. Cada 33 anys. A Dark col·locarà a H.G Tannhaus, el rellotger del temps, clara referència a H.G Wells, l’escriptor que va parir la primera màquina del temps moderna. El que potser no sabeu però és el forat negre amb què Baran juga exfoliant Blade Runner amb el seu icònic monòleg de llàgrimes i pluja; la misteriosa porta Tannhäuser, símbol de l’òpera de Richard Wagner, Tannhäuser und der Sängerkrieg auf Wartburg.

“He vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d’Orió. He vist raigs-C brillar en la foscor prop de la porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. És hora de morir.”

Una sèrie per pensar, una sèrie per gaudir. També una sèrie que ja forma part de la producció d’una identitat, l’europea, que en aquests temps hem de defensar a capa i espasa tot i algunes deficiències que s’han de resoldre.