Bright és una pel·lícula original de Netflix que tot just es va estrenar aquest passat divendres 22 de desembre, i que representa l’enèsim intent de la plataforma de streaming americana per consolidar-se davant del públic com una productora no només de bones sèries sinó també de bon cinema.

Aquest cop Netflix confiava que la temporada nadalenca fos un bon context per donar sortida a una pel·lícula que, tot i no ser gens festiva, troba precisament el seu tret distintiu en els elements de fantasia que s’intercalen en una trama clàssica de drama policial urbà. Si l’estratègia ha funcionat, però, encara està per veure; sobretot tenint en compte com són de divisives les opinions de crítics i audiències que hem pogut veure fins ara.

Bright és una pel·lícula dirigida per David Ayer (Suicide Squad, Fury) i escrita per Max Landis (American Ultra, Chronicle) que segueix la història de dos policies de Los Angeles, un humà (Will Smith) i l’altre orc (Joel Edgerton), que es veuen obligats a fugir per protegir una vareta màgica, un objecte llegendari immensament poderós del que totes les faccions volen apoderar-se per al seu propi benefici: humans, orcs i elfs. El nom del film ve del terme “bright”, utilitzat en el món ideat per Landis per a referir-se a aquells pocs escollits capaços d’empunyar una vareta; la majoria d’ells elfs (amb alguna excepció en humans).

Les circumstàncies que han envoltat aquesta estrena no deixen de ser curioses. Max Landis va posar el guió a disposició del millor postor el març de 2016, i Hollywood va entrar en una guerra de subhastes i ofertes vàries que va durar dues setmanes i que finalment va acabar amb Netflix emportant-se els drets per a produir-la.

David Ayer ja estava lligat al projecte com a director abans de l’adquisició de Netflix (i també abans de l’enorme fracàs de Suicide Squad, val a dir) gràcies al bon posicionament de la seva agència de representació, la CAA, que es va ocupar de farcir el projecte de talent vingut de la seva pròpia casa: Will Smith, Joel Edgerton i David Ayer estan tots representats per aquesta agència.

El pressupost de Bright ha estat finalment d’uns 90 milions de dòlars (contractar en Will Smith no és barat i el preu final del guió de Landis tampoc ho va ser), i per tant es tracta d’una de les produccions més cares a les que s’ha aventurat mai Netflix. Tot sembla indicar que no han estat uns diners massa ben invertits.

Sobre el paper, segur que Bright semblava una bona idea. Max Landis és un enginyer de grans conceptes i veure’l improvisar en algun dels seus famosos vídeos on presenta el pitch per una pel·lícula o una sèrie és tot un espectacle. El paio és bo i en sap, però també és un incomprès. Les seves idees fugen del que és més habitual trobar en el sector i presenten certes peculiaritats que, si no passen per un procés meticulós en saltar de la seva ment al producte final, es perden pel camí i acaben resultant en històries acusades de ser massa poc comercials.

L’anterior ha provocat que, fins ara, cap dels projectes de Landis (amb el perdó de Chronicle) hagi tingut l’èxit que s’esperava. En gran part perquè els directors assignats al material no han sabut reproduir la seva visió, i potser ni tan sols l’han arribat a comprendre. Afegim a l’equació David Ayer, director famós per grans fracassos i pel·lícules mediocres que només destaquen en la seva simplicitat. El resultat no podia ser bo.

Bright és ambiciosa i planteja una idea interessant, però no compleix cap de les seves promeses i ben aviat es converteix en un caos absurd que s’acaba resolent de forma previsible. S’ha d’admetre que probablement el guió de Bright no era fàcil d’adaptar, però qui va pensar que algú com David Ayer tenia la visió correcta per a adaptar un guió escrit per Max Landis?

Volia gaudir amb aquesta pel·lícula. Tenia ganes de descobrir aquest món que no deixa de ser el nostre però replet de màgia i elements fantàstics; elements que han aportat (i segueixen aportant) molt al mitjà audiovisual i que sempre han seduït el públic. Però l’únic que m’he endut de Bright és una decepció. Una decepció perquè sé que tenia potencial, i que l’univers que ha imaginat Landis hagués pogut donar molt de joc en futures pel·lícules i noves històries. Però al final, el film de Netflix és com a molt una distracció puntual per un diumenge a la tarda, i Will Smith necessita buscar-se millors companyies.

Vista la recepció de Bright, ara com ara es fa difícil preveure una segona part. És demanar molt a Netflix que recicli joguines mediocres ja utilitzades quan disposa d’un pressupost de 8 bilions de dòlars per comprar-ne de noves. En tot cas, però, si al final sí que es decidissin a donar una nova oportunitat al món de Landis en forma de seqüela, que es mantinguin ben lluny de David Ayer!