La mort pot ser el final o l’inici, el que sabem és que és una nova etapa en el procés evolutiu de les persones. Els Bastards perdurarem per sempre, el nostre record serà etern i les generacions futures aniran parlant de l’obra i misteri de les creacions bastardes. Cada final d’any fem la glosa de les persones de cinema que ens han deixat, que han passat del món dels vius a una eternitat guanyada gràcies als seus treballs per fer créixer la bastardia. Enguany n’han sigut molts els que han deixat, i per aquest motiu l’homenatge serà un pel diferent al que venia essent habitual. La llarga llista dels bastards i bastardes que ens han dit adéu és la següent. Al costat del nom hi trobareu la raó per la qual formen part de l’Olimp Bastard pels segles dels segles. Descansin en pau:

Bill Paxton, actor secundari per excel·lència del cinema bastards del finals del segle XX, en destacarem El pelotón chiflado (1981), Calles de Fuego (1983), Terminator (1984), La mujer explosiva (1985) i per sobre de totes elles Aliens (1986). Continuava actiu amb sèries com Agents of S.H.I.E.L.D i Training Day.

Michael Parks, en vam parlar dies després de la seva mort: Michael Parks AKA Earl McGraw

John Hurt, el col·lectiu Bob Merrick n’escrigué: Jo, Hurt!

Roger Moore, aquest gentleman anglès serà recordat per ser un heroi, des de Ivanhoe, passant per Maverick i El Santo a la televisió, fins a un James Bond poc valorat però que han generat els films més divertits de tota la saga.

Harry Dean Stanton, allà on menys de l’esperaves apareixia aquest actor, inoblidable a Alien (1979), amb més de dos-cents treballs a l’esquena podrà presumir d’haver treballat amb els més grans directors bastards, com David Lynch, Terry Gilliam, John Carpenter i Sam Peckinpah.

Miguel Ferrer, possiblement passa desapercebut en la memòria dels espectadors, no relacionem amb facilitat el nom amb la seva cara, tot i això el recordarem per grans treballs a Traffic (2000), Twin Peaks i Robocop (1987).

Michael Nyqvist, dona el salt a la fama gràcies a la sèrie, que aquí es va passar com a pel·lícula, basada amb les novel·les de Steig Larson, Millennium. El paper de Mikael Blomkvist li obre les portes a Hollywood fent de dolent en films d’acció com; Misión Imposible: Protocolo fantasma (2011), John Wick (2014) o Colonia (2015).

Sam Shepard, conegut sobretot per la seva relació personal amb Jessica Lange i tot els problemes d’alcohol i baralles vàries, també va tenir temps per demostrar la seva vàlua interpretativa a Elegidos para la gloria (1983) i participar a films tant diferents com El viajero (1991), El informe pelicano (1993) o Black Hawk Derribado (2001).

Charles Manson, a més de bastard era un grandíssim fill de puta que va generar odi i admiració a parts iguals. La seva influència en el cinema de psicòpates és encara actual. Només desitjo que tingui una eternitat de tortures per part de la Sharon Tate i companyia.

Adam West, el Batman més alegre, nostàlgic i colorista de tots, amb ell vam aprendre el soroll dels cops de puny i de les coces. Encara ara enyorem la frescor que desprenia Gotham en aquell temps.

Powers Boothe, la primera vegada que el vaig veure va ser a La Selva Esmeralda (1985) i després a la magnífica sèrie Philip Marlowe de finals dels vuitanta. Apareix a múltiples pel·lícules i sèries, de les que em quedo amb Sin City (2005) i Giro al infierno (1997)

Emmanuelle Riva, una de les grans actrius de l’escena italiana mereix l’homenatge bastard per haver treballat amb Michael Haneke a Amour (2012), i qualsevol persona que ha sobreviscut a Haneke i a tornat a somriure és mereix el nostre respecte.

John G. Avildsen, ras i curt: va dirigir Rocky (1976) i Karate Kid (1984).

Jake LaMotta, sense ell no hauríem gaudit de Robert de Niro dirigit per Martin Scorsese en el film Toro Salvaje (1980), on es relatava al seva vida segons un llibre escrit per el mateix LaMotta.

William Peter Blatty, escriptor d’una de les novel·les més terrorífiques mai escrites, L’exorcista, que va ser portada al cinema per William Friedkin al 1973. Es va atrevir a dirigir dos films, La novena configuración (1980) i El exorcista III (1990)

Martin Landau, grandiós actor que recordarem interpretant a Bela Lugosi en la magnífica Ed Wood (1994) de Tim Burton. No puc anomenar tota la seva valuosa carrera perquè no acabaríem mai…

George A. Romero, esperem que algun dia torni. Podeu recuperar l’homenatge que li vam fer.

Terele Pávez: Lligada bastardament a Alex de la Iglesia per molts films en destaquem El dia de la Bestia (1995), La comunidad (2000) i especialment recordada per Las brujas de Zugarramurdi (2013).

Jerry Lewis, humorista que no cau bé a alguns dels Bastards però que tots recordem, si més no els que ja tenim una edat, per El professor chiflado (1963) i les seves excessives ganyotes.

Frank Vincent, extensa carrera en la que destaca el paper com a Phil Leotardo a The Sopranos, sèrie imprescindible per qualsevol bastard.

Jonathan Demme, en vam parlar en aquest article quan va morir: El silenci

Richard Anderson, com que és difícil poder triar algun dels títols més emblemàtics d’aquest actor nord-americà, em decantaré per anomenar el seu paper a la primera pel·lícula de ciència ficció en què el robot pren protagonisme, Forbidden Planet (1956), i la seva aparició, interpretant el mateix paper, a les sèries L’home de sis milions de dòlars i La dona biònica.

Tobe Hooper, tenia una energia salvatge, que vam repassar en el seu moment.

Chuck Berry¸sense tenir en compte la seva capacitat musical, és i serà recordat per no aparèixer però ser homenatjat a Regreso al futuro (1985).

Federico Luppi, per nosaltres sempre anirà lligat a Guillermo del Toro ja que va treballar a Cronos (1993), El espinazo del diablo (2001) i El laberinto del Fauno (2003).

Chiquito de la Calzada, físicament ens ha deixat però aquest fantàstic humorista i cantat es mantindrà entre nosaltres durant tota l’eternitat, us ho juro por la gloria de mi madre! Va passar anecdòticament pel cinema aprofitant el seu èxit televisiu, amb petites bajanades com Aquí llega Condemor, el pecador de la pradera (1996) o Papá Piquillo (1998) com a protagonista principal. També de secundari en altres produccions espanyoles i, fins i tot, va fer una petita intervenció en un capítol de Vacaciones en el mar a finals dels anys vuitanta.