Black Mirror no parla, com podria semblar, dels perills de l’ús de qualsevol tecnologia en un futur més o menys proper, sinó de l’era contemporània que ens ha tocat viure, per bé o per mal. Tot està embolcallat d’un aire distòpic que ens pot fer pensar que no n’hi ha per tant i que els homes mai serem tan ximples com sembla. Però ho som.

Arkangel és una empresa que ajuda els pares, una espècie paranoica en expansió, a controlar els fills amb un iPad. L’aplicació difumina, fins i tot, les imatges que la societat, per una mena de convenció maquiavèlica que no té aturador, considera “perjudicials”. Però els pares amb fills adolescents, entre els quals em trobo (nota de l’autor), ja fa temps que han contractat el seu propi Arkangel, sobretot aquells més temorosos d’una societat que han ajudat a construir des de la seva base.

No cal implantar un xip a la teva filla. A banda de les inacabables formes de control parental que hi ha en tots els sistemes informàtics i audiovisuals de la tecnologia actual, només cal tenir un mòbil a mà i seguir els comptes d’Instragram, Facebook, Twitter, Gmail i Whatsapp –per citar-ne uns quants– per saber què fan els teus fills a cada instant. Quan demanen el seu primer mòbil de regal no saben, pobres d’ells, que tecnològicament passen a viure sota el jou d’un nou model de dictadura. A l’episodi el conflicte arriba, esclar, en l’adolescència quan la filla descobreix que, ai las, la llibertat en el món digital no existeix.

De jove recordo que anàvem amb uns amics a una granja abandonada i tastàvem algunes espècies vegetals amb nom de mare de Déu mentre miràvem pel·lícules gens o, per dir-ho suaument, poc educatives. Sense ADSL, fibra, 4G o GPS era literalment impossible que els pares rastrejessin quines malifetes perpetràvem. Simplement sortíem de casa i tornàvem a les tantes i explicàvem el que volíem. La manca de control era, fins i tot, una font d’imaginació per nosaltres, per fer relats ficticis a casa de deures, treballs, reunions o excursions que eren impossible de rebratre per qualsevol autoritat superior.

Arkangel és la metàfora de la bogeria autoritària dels pares, que ens tornem com Kim Jong-un quan ensumem perills inexistents pels nostres fills. I quan aquell que se sent sense llibertat es revolta, el xoc pot esdevenir de moltes maneres però mai no és pacífic. L’epíleg final és, en aquest sentit, implacable i impecable.