Quan John Hillcoat es posa darrere d’una càmera ja saps que viuràs una experiència incòmoda, dura i brutalment brillant, si més no pel que fa al clima de suspens i a l’estètica solitària i freda (tot i que de vegades l’acció passi en un desert australià). El vam descobrir a The Proposition (2005), un western en què el protagonista havia de matar el seu germà gran si volia salvar el petit, una trama intensa que es va teixint violentament. El salt a Hollywood li va arribar amb The Road (2009), adaptació de la novel·la de Cormac McCarthy, que tenia el mèrit de transmetre tant brillantment el patiment de Viggo Mortensen per mantenir la seguretat familiar que ens glaçava l’ànima. Vull destacar també el film Lawless (2012), situada en plena llei seca americana ens mostra la lluita d’una família per sobreviure en plena depressió econòmica. Us he parlat d’aquests referents perquè tots són present al capítol de Black Mirror que ha dirigit Hillcoat, Crocodile.
Una vegada em van dir que la nostàlgia és perillosa, suposo que tenien raó. El cert és que sense demanar-ho venen imatges de referents clàssics quan mirem un producte nou, segurament ni el mateix director ho tenia pensat, però la subjectivitat de l’espectador fa que cadascú de nosaltres hi trobi unes referències diferents. En el meu cas he vist a Crocodile l’ombra allargada d’Alfred Hitchcock. En el fons és un capítol que es podria haver emès a la sèrie Alfred Hitchcock Presents (1955-1962), sobretot pel final sorprenent que té. Però també s’hi poden intuir moments cinematogràfics del gran director anglès com Rear Window, Psicosis (canviant dutxa per banyera), Dial M for Murder, I confess (quan li diu que mantindrà el secret com si fos un capellà) i la meva estimada Frenzy (potser és que quan veig escanyar algú ja hi penso). De fet tota la trama de Crocodile es vehicula a partir de la memòria, dels records que no es poden amagar, fins i tot aquells que voldríem que no sortissin mai del nostre cap perquè si es fan públics ho perdríem tot. Tot el contrari del que li passava a Ingrid Bergman a Spellbound, en què havia de recordar per salvar la vida.
També hi ha una referència, més explícita, a una directora que va anar al Cinema Truffaut de Girona a presentar un dels seus films, i que va escriure això a la seva pàgina web: Amo a Girona. Ella és una de les directores més conegudes en l’àmbit pornogràfic, que crea un cinema porno dirigit a dones. Es diu Erika Lust.
Crocodile aporta a Black Mirror una situació diferent del que havíem vist fins ara: és capaç de barrejar una història de misteri clàssica, que genera tensió i provoca nerviosisme, amb un toc de tecnologia moderna que aporta el punt d’originalitat necessària per aconseguir un capítol rodó i nostàlgic.
PD amb espòiler: no sé segur si és d’un capítol de televisió o d’un film en què el principal testimoni d’un crim és cec, l’assassí no ho sap i el vol eliminar. Algú em pot dir on ho he vist això? Ara no ho recordo.
