Black Mirror aconsegueix fer-nos reflexionar sobre l’ús i les conseqüències que pot arribar a tenir (i que ja té en alguns casos) la imparable evolució de la tecnologia. Sota el meu punt de vista, crec que l’èxit de la sèrie, a banda de la història pròpia de cada capítol, ve determinat per dos factors: la crítica punyent de la societat actual i/o la possibilitat que la tecnologia que ens mostra acabi sent real d’una manera o una altra. És per aquest motiu que no entenc les crítiques i valoracions a Metalhead, capítol amb les puntuacions més baixes de tota la sèrie a portals com ara IMDb i TVShowTime. És un capítol simple, d’acord, però no està exempt de reflexió. Parlem-ne.

David Slade és l’encarregat de dirigir aquest episodi en blanc i negre que en moments recorda a films com ara Predator i en què, fins i tot, hi ha un homenatge a Psicosi. Slade, que ja ens va aconseguir aflorar els nervis amb l’angelical Ellen Page a Hard Candy, torna a fer ús de la intriga i la tensió en una persecució que més d’un s’ha atrevit a comparar amb capítols de The Walking Dead. Sumeu-hi dramatisme i nivells de perillositat infinits als zombis i potser us hi acosteu. Ens trobem en un món aparentment apocalíptic en què uns robots assassins persegueixen i aniquilen tot allò que es mou. Tenim tres supervivents en el que sembla una missió complicada per aconseguir un objecte molt important d’uns magatzems abandonats. Aquest objecte és summament important, per una banda ens posa en context tot el capítol i per l’altra ens ajuda a entendre què és el que Charlie Brooker ens vol transmetre.

“Els robots exterminant la humanitat”, és cert que no és una temàtica nova, però les màquines que atemoreixen els humans a Metalhead no estan tan lluny com ens pensem. Us recomano que feu una ullada al web de Boston Dynamic, empresa que fa anys que es dedica a la construcció de robots autòmats i veureu en què (o en qui?) estan inspirats els implacables gossos-robots de l’episodi. Doteu-lo d’armes, sensors i una bateria auto-recarregable i…voilà! Només faltarà que el món se’n vagi en orris i que la humanitat es dediqui a programar-los per protegir les seves pertinences.

I, per acabar, tornem a l’objecte de la discòrdia. Durant el capítol hem anat rebent pistes de quin era el motiu de la missió, però fins a l’últim pla no lliguem caps. En un món en què l’únic que et queda és amagar-te i sobreviure, el compliment d’una promesa, l’empatia i l’estima cap a un altre ésser humà són raons suficients per a una missió suïcida. I aquestes són raons que cap robot del món podria entendre, per molt avançat i futurista que sigui.