Joe Wright firma una pel·lícula solvent sobre un dels instants claus de la biografia de Churchill i de la història contemporània d’Europa. Ho fa amb la companyia de Gary Oldman, un actor fantàstic, que una vegada més interpreta un paper difícil amb una solvència increïble.
No fa massa, en aquest mateix blog bastard, vaig parlar de Churchill de Jonathan Teplitzky, un biopic interpretat per Brian Cox. Aquell dia ja els vaig dir que em semblava que el film estava bastant lluny de la biografia fílmica que el personatge mereixia. Allà també deia que era difícil fer una pel·lícula a l’alçada d’un personatge clau de la història contemporània mundial, un personatge que ja ha esdevingut una icona i que el seu llegat d’anècdotes, llibres i discursos l’han acabat enlairant cap a uns cims de difícil accés.
Aquestes dificultats són les que també es troba Joe Wright el director de El instante más oscuro’ (Darkest Hour) a l’hora d’abordar el personatge. La trama ens situa l’any 1940, l’any que Churchill es converteix en primer ministre britànic. És un moment clau de la Segona Guerra Mundial quan els nazis avancen i amenacen en entrar al Regne Unit. El film de fet, se centra en el dilema que haurà d’afrontar el primer ministre: explorar la possibilitat d’un tractat de pau amb Alemanya, o mantenir-se fidel als seus convenciments i defensar-se de l’embat nazi.
Una de les habilitats de la pel·lícula és centrar-se en un moment molt concret de la biografia de Sir Winston i a més fer-ho des del dubte i no tant des de l’hagiografia. Al llarg de les dues hores de metratge, el guió es qüestiona la vida personal de Churchill i els dubtes que la seva afició a l’alcohol, al sarcasme i als havans generaven entre els membres del seu propi partit. La pel·lícula incideix en el fet que la majoria dels seus companys de partit veien a Churchill com una persona obstinada, un militar exacerbat i un personatge impulsiu poc dotat per la diplomàcia. Wright deixa clar que la designació de Winston Churchill es va fer a contracor dels seus, i es va fer perquè ell era l’únic candidat que generava consens entre uns “laboristes” que es van acarnissar, i de quina manera, contra el seu predecessor Neville Chamberlain, obligant-lo a dimitir.
A partir de la designació la història ens mostra sobretot els dubtes del governant davant l’encreuament de camins que tenia al davant i també les conspiracions dels que pretenien acabar amb ell i catapultar cap al poder al vescomte Halifax, el candidat preferit del partit “Tory”.
La pel·lícula doncs s’allunya del relat bèl·lic i es centra en la vida i la soledat del polític i la importància que la determinació i el pensament a llarg termini té en la política. Al cap i a la fi, Wright ens acaba demostrant en imatges la famosa frase del mateix Churchill “El polític esdevé estadista quan comença a pensar en les pròximes generacions i no en les pròximes eleccions”.
Gary Oldman mereix tots els elogis en aquest film, en ell recau tot el pes de la pel·lícula, la seva interpretació és magistral i demostra una vegada més que hi ha pocs actors tan polivalents i camaleònics com ell. És veritat que el maquillatge, el vestuari i el disseny de producció ajuden a subratllar una interpretació molt meritòria.
Joe Wright mereixeria un article per si sol, de fet és un director més que solvent i la seva filmografia l’avala. A mi Anna Karenina i Expiació em semblen dues pel·lícules molt interessants. Només li he trobat un “però”, de fet és un “però” que es repeteix en tota la seva filmografia: la seva obsessió per demostrar el seu domini dels plans i de la tècnica cinematogràfica el fa, algunes vegades, reiterar-se en imatges preciosistes que no tenen una utilitat visual ni narrativa aparent i que no passen de ser magnífiques auto demostracions del seu talent al meu entendre absolutament sobreres.
En definitiva, un biopic interessant, un film notable tot i que encara no és la gran pel·lícula que el personatge es mereix. Una pel·lícula que potser, i ara especulo, no arribarà mai.