Alguns dels comentaris que més han sentit els aficionats al cinema de terror és aquell que diu: “No sé què hi trobeu en aquestes pel·lícules! Anar a passar por… per què?” La por forma part de les nostres vides, en tindrem sempre i a vegades ens ajudarà i a vegades ens farà patir. No podem evitar-la ni esquivar-la, existeix, només podem aprendre a controlar-la i a intentar que no ens afecti més del compte. El cinema de terror sap que cadascú de nosaltres tenim por d’una cosa diferent, perquè a tots els espectadors no ens espanten les mateixes situacions. Per aquest motiu, el gènere de terror és tan variat i ric, per donar oportunitat al patiment de tothom. Aquella sensació que alguna cosa dolenta passarà, aquella ansietat que ens genera avançar-nos a les situacions que estan a punt de presentar-se. Qui no ha patit en veure que la protagonista es queda a les fosques i encén un llumí? Intuïm que quan torni la llum alguna cosa hi haurà al darrere. O quan la música comença a inundar la pel·lícula amb sons inquietants i el protagonista està a punt d’entrar en una habitació? O quan l’espectador veu l’slasher de torn amagat darrere uns matolls i la víctima que s’hi acosta, sense saber el que l’espera, innocent i feliç? O quan truquen al telèfon i no hi ha ningú a l’altre costat? En aquest cas imaginem que només era un trucada per saber si hi ha algú a la casa i que, per tant, entraran a matar-los a tots. De la mateixa manera que l’Eduard Punset defineix l’autèntica felicitat en el moment previ a l’acte que ens ha de fer feliços (ho explica amb l’exemple d’un gos quan veu que obrim la saca del menjar està més content que quan menja), podem afirmar que la por també és més gran quan s’acosta l’acte terrorífic en si mateix. Aquells preàmbuls en què sabem el que passarà o que ens ho imaginem, allà hi ha la veritable por.

The Open House és un nova pel·lícula de la factoria Netflix que aprofita l’èxit del seu protagonista, Dylan Minnette (13 Reasons Why), per intentar atraure públic adolescent. El film dirigit pels novells Matt Angel i Suzanne Coote no deixa de ser un producte menor dins del gènere de terror, no aporta res de nou i la trama no genera cap mena d’interès, ja que de tan simple acaba esdevenint també buida de contingut. L’única virtut dels directors és que saben explotar tots aquells elements que permeten a l’espectador anticipar la por. Una primera part del film descaradament centrada al fet que estiguem pendents de qualsevol soroll, mirada, gest, per simple que sembli, per innocent que pugui ser, només perquè anem guardant en la memòria tots els elements per si ens fan falta més endavant (el noi corre molt, no s’hi veu gaire bé, la mare és patidora, la veïna és estranya…). La feina nosaltres ja la fem, ens ho anem anotant tot a la part cerebral de mirar pel·lícules, rebem quatre espants, patim per alguna situació puntual, però els guionistes no se n’acaben de sortir del tot. Tot i ampliar la violència en el tram final succeeix el que és inevitable: quan el ritme s’accelera i l’acció augmenta hi ha el perill que el suspens desaparegui, llavors només ens queda un grapat de crits i algunes escenes força ridícules. De fet, el darrer quart d’hora és patètic.