Des de la meva visió privilegiada d’europeu mascle de classe mitjana amb feina remunerada i bastard de mena, és molt fàcil criticar tot el que es posa al davant sense cap mena d’intenció de buscar credibilitat ni rigor. Per aquest motiu, em veig amb la capacitat d’escriure sobre una sèrie feta per persones de raça negra (nom triat pels caucàsics) i dirigit a un públic de la mateixa condició. Com bé sabeu, estem en una ciutat, Girona, que pinta el rei Baltasar de la cavalcada del 5 de gener en lloc d’escollir-ne un que no necessiti maquillatge fosc. Hem rebut aquesta educació i hem nascut en una cultura en què se’ns ha explicat que som superiors als altres, amb la desgràcia que sembla que molta gent s’ho ha cregut i pocs intenten canviar-ho. Primer de tot, és important reconèixer que no existeix aquesta superioritat i que ens equivoquem moltes vegades quan caiem, de nou, en els nostres prejudicis però que estem enmig d’una fase d’aprenentatge i podem canviar. Desgraciadament, el cinema tampoc ha ajudat gaire en aquesta tasca, ja que els personatges de raça negra sempre han tingut un paper còmic o residual, sobretot en la indústria americana. Els britànics ho han integrat millor, però en l’univers dels superherois encara ho tenim pitjor. Deixant de banda les patètiques versions de Superman, Spiderman, Capità Amèrica i Batman amb personatges negres, o el Blacula, hi hem de sumar els personatges secundaris com ara Falcon, Black Panther i War Machine, que no passen de ser simples comparses. Per finalitzar la llista cal recordar que Nick Furia en els inicis no era de raça negra, es va reciclar per tenir paritat. I tot això només es fa per mercat, perquè les diverses ètnies se sentin representades i paguin una entrada al cinema, comprin marxandatge i tinguin ídols que porten capa per volar i salven el món. Desgraciadament, en aquest món patriarcal i blanc, aquests herois s’acaben convertint en una broma que alimenta l’estereotip. El darrer exemple, des de la meva perspectiva, és Black Lightning, que podeu veure a Netflix.

Cress Williams interpreta un director d’institut que ha aconseguit mantenir l’ordre a les aules, com el gran Sidney Poitier a To Sir, with Love (1967). Després de nou anys lluny dels carrers, en els quals defensava la població com a Black Lightning, un superheroi que utilitza l’electricitat per mantenir el bé a tota la ciutat, torna a l’acció per salvar les seves filles adolescents de les bandes juvenils de la zona. A partir d’aquell moment, gràcies al seu ajudant, un sastre de raça blanca interpretat per James Remar (el pare de Dexter), torna per mantenir la pau a la seva ciutat. La història és poc original, ja l’hem vist tres-centes vegades, els perfils dels personatges són els de sempre, uns dolents molt dolents que no s’acaben mai, unes filles molt espavilades, fins i tot una d’elles descobreix que també té alguns poders amagats, i quatre històries dramàtiques sense importància. De fet, la trama central, després de tres capítols, encara no és del tot clara, només dona voltes a les premisses de sempre, el racisme, les drogues, les bandes i poca cosa més. Li volen donar algunes escenes divertides, però la comèdia no és el seu fort. Aquesta vegada no continuaré endavant amb la sèrie, perquè no hi ha cap element que em permeti enganxar-me a Black Lightning, que està al nivell de la patètica i ridícula disfressa que utilitza, amb solapes gegants i lluminoses al més pur estil anys setanta però amb neó. Ja em direu….