Hi ha pel·lícules que et marquen, i una de les que més ho han fet en el meu cas és Deliverance (John Boorman, 1972), aquell mític film sobre quatre amics que decideixen passar uns dies d’excursió en plena natura per desintoxicar-se de les seves obligacions urbanes i que acaben vivint un autèntic malson quan, per sobreviure, han de fer front a un fotimer de situacions límit. És clar que hi ha escenes memorables, com ara el duel de banjos entre un dels urbanites i un redneck de poques llums, i què es pot dir de l’aterridora violació per part de dos sinistres pagerols a un dels membres de la colla (“crida com un porc!”). Però si per alguna cosa persisteix com a film de culte és perquè encara avui dia continua sent un model de thriller perfecte, amb la seva combinació equilibrada d’experiència física, però també viatge psicològic, que va establir les bases per a un subgènere cinematogràfic -el survival– que ha donat molt de si, partint, no ens n’oblidem, d’una temàtica molt recurrent tant en la literatura com en el cinema, que és la dels dilemes que sorgeixen quan s’estableix un vincle entre l’home modern i la natura salvatge.

Recentment Netflix ha estrenat The ritual, film que ja va merèixer aplaudiments a Sitges i que no deixa de ser l’enèsima volta de rosca sobre el mateix plantejament: en aquest cas, centrat en l’excursió que emprenen quatre homes de ciutat que decideixen fer trekking per les terres més inhòspites que hi ha entre Suècia i Noruega, per recordar vells temps d’amistat i per honrar la tràgica mort de l’amic que va proposar fer aquest viatge. Ja se’n penediran, ja, de no haver anat com alguns volien a beure, fumar i ves a saber a practicar quin altre pecat no confessable a Amsterdam o Las Vegas…

Adaptació d’un best-seller d’Adam Nevill i dirigida amb saber fer per David Bruckner (V/H/S), tot en The ritual està fet a imatge i semblança de Deliverance: desplegar el drama, la tensió, i fins a quin punt arriba la fragilitat de les pobres criatures mortals quan es troben en situació d’haver de lluitar per morir. Ho hem vist mil i una vegades, però hem de reconèixer que el director sap mantenir el pols narratiu quasi ben bé fins al final, sobretot exposant l’aventura a la qual s’enfronten els protagonistes i traient suc d’un paisatge espectacular, amb aquests boscos espessos i interminables. Tampoc hi desentona el trauma que pateix un dels personatges, que no va fer res per evitar la mort de l’amic que havia de venir quan van ser objecte d’un atracament setmanes abans. En aquest sentit, i per la deriva cap al fantàstic, el film també em recorda, i molt, la magnífica The descent (Neil Marshall, 2006).

Fins aquí, tot bé. El problema, com ja veus a venir, és quan entra en escena, precisament, l’esmentat element fantàstic. No tant al principi, quan s’intueix i és tot suggeridor; ni quan la cosina germana de la Bruixa de Blair pica a la porta (també deixant signes de la seva presència als arbres, molestant quan intenten dormir a les tendes o pul·lulant per la cabana del bosc). La cosa decau, sense caure en el ridícul, per sort, quan la presència monstruosa, un ésser pagà entre mític i llegendari, apareix en primer pla personificat. N’hem vist de tots colors: llops ferotges, aliens, depredadors i tota mena de criatures perverses… però aquesta no m’acaba de fer el pes, ni por. Suposo que no hi ajuda que cap dels personatges s’hi enfronti cara a cara i que semblin assumir, resignats des d’un bon principi, que moriran devorats per aquest fill bastard del Déu Loki. Per cert, una criatura pagana a la qual s’ha de mantenir a ratlla a força de sacrificis humans al mateix estil que el drac llegendari de sant Jordi o el mític King Kong. Com veieu, res no inventat abans.

En resum, The ritual és un notable entreteniment, però amb la inevitable comparació amb Deliverance perd enters, perquè el film de Boorman és la rotunda verificació que per provocar una por extrema en una pantalla de cine no es necessita l’ajuda de monstres sobrenaturals ni fantasies perverses. Per a monstre i per a perversitat només cal l’ésser humà, en tota la seva gegantina imperfecció.

“A vegades has de perdre’t tu mateix abans no puguis trobar alguna cosa…” (Lewis, el personatge de Burt Reynolds a Deliverance)