El soroll ensordidor de les crítiques cinematogràfiques i de les xarxes socials no deixen escoltar la música elegant del bon cinema. Vivim en un període de xerrameca en què tothom té la capacitat d’opinar, on m’incloc perquè Els Bastards m’ho permeten. Se segueix la tendència d’anar magnificant els elogis i les crítiques negatives sense deixar espai als matisos, als color grisos que ens han d’allunyar del branc i el negre. O estàs amb mi o contra mi, deia Bush, i sembla que aquesta premissa ha triomfat en la societat virtual. S’acosten els premis Oscar, la campanya publicitària més gran del cinema, i tots fem travesses per continuar mantenint aquesta tradició de demostrar qui pixa més lluny. Aquest any és el torn de Guillermo del Toro, que s’haurà de treure el carbassó i intentar superar els seus adversaris. Segurament no li agrada aquest paper, perquè a ningú li interessa arribar com a favorit quan hem vist el que ha passat en anys anteriors, quan les travesses es van ensorrar amb els premis per Moonlight i Spotlight. Les preferides de les dues darreres edicions eren La La Land i El renacido, però van veure com el premi final se’ls escapava de les mans, als de La La Land va ser literal. Enguany La forma del agua és la gran pel·lícula dels Oscar, precedida per diversos premis té tretze nominacions que la situen al primer lloc en la graella de sortida. Sincerament els premis de la indústria del cinema m’importen ben poc, no me’ls crec, ho trobo una farsa que només serveix per fer créixer la taquilla dels films premiats. En el cas de La forma del agua la seva trajectòria publicitària de l’últim any ha generat tanta expectativa que us trobareu amb una espectacular decepció.

Per fer un resum ràpid del que penso de La forma del agua diria que és un capítol d’Agents of Shield amb l’Amelie Poulant com a protagonista. M’explico. El film és bo tècnicament, només faltaria que no ho fos amb aquests pressupostos, però li falta un argument sòlid i una història convincent. Els primers moments enganxen, tens ganes de saber cap on avança la trama, però Del Toro es perd en detalls insignificants que en lloc de fer comèdia fan vergonya aliena. Les bromes contagiades pel seu amic Santiago Segura, com el moment del lavabo, provoquen que t’ho agafis tot massa a la lleugera i el misteri acabi esdevenint una anècdota sense interès. La deriva de l’argument només podia acabar fent aigües per tot arreu i em vaig quedar amb la mateixa sensació que el dia que vaig anar  a veure La La Land, molta expectativa, bon començament i al final demanant que s’acabés perquè se me’n fotia realment el que passés. Del Toro fa una pel·lícula per poder reflectir-hi aquell cinema que li agrada a ell: la ciència-ficció i els musicals, però amb això no n’hi ha prou i l’excusa per parlar del llenguatge i de la comunicació fa figa si la comparem amb La llegada (Denis Villeneuve), aquesta sí que és una gran pel·lícula.

PD: Alexandre Desplat és un dels millor compositors actuals, per aquest motiu us recomano que també escolteu la banda sonora de Suburbicon, que potser passarà més desapercebuda i no s’ho mereix.