Fa anys, quan treballava en una escola de l’Opus i havia de bregar amb alumnes salvatges i professors de l’obra creients d’un ens invisible, em va agafar la dèria per buscar superherois poc coneguts per introduir-los en les meves classes d’anglès, implacables personatges que em van ajudar a no ser una víctima més rodejada de gladiadors i lleons al coliseu de l’aula.

És així que vaig arribar a trobar amb una connexió d’internet rudimentària -era l’any 2000- la imatge de Black Panther, il·lustracions i històries al·lucinants que varen amansir les feres durant setmanes i amb les quals practicàvem la llengua de Shakespeare i l’ànec Donald -segons com es miri- i amb el qual vàrem arribar a fer un projecte (rudimentari) de còmics i llengua que he anat perfeccionant amb els anys entrant de ple dins el món digital.

Amb aquesta batalleta de professor caspós introdueixo Black Panther, còmic que va néixer el 1966 a Marvel amb el número Fantastic Four #52, de Stan Lee i Jack Kirby i que no s’enlairaria del tot fins al 1973 amb una sèrie de còmics –Jungle Action– que es va mantenir ininterrompudament fins al 1976 i que es considera, pels entesos, el primer prototip de novel·la gràfica, nascuda al Bronx, això sí, detall importantíssim.

Ryan Coogler ens presenta els dos mons en el seu film, Wakanda i l’Oakland de l’any 1992 expressament, ja que el primer pertany al ric i poderós univers Black Panther i el segon, al lloc de naixement del director -1986-. La seva opera prima (Fruitvale Station) -excel·lent film basat en una escabrosa història real de racisme insuportable- també tenia com a centre neuràlgic Oakland, i és a Oakland on va néixer el moviment de resistència The Black Panther Party for Self-Defence del qual us recomano fervorosament el documental The Black Panthers: Vanguard of the Revolution (2015) per anar obrint boca, que és de la cadena pública americana PBS i que ara vol ensorrar el nen mimat pro-NRA Donald Trump per les seves idees d’esquerra i de caire social  tan poc populistes per ell i que sembla que hàgim oblidat al continent europeu, als Estats Units i al planeta Endor, per enumerar només alguns exemples destacats.

Les qüestions polítiques i morals dels prejudicis racistes més atzarosos els trobem al film de Coogler, però de manera molt subtil, entre el poder màgic del suc de la flor mística que beu Black Panther, rei de Wakanda i protector de la seva gent, i el mineral supernatural vibrànium, protegit de les mans de l’home blanc en un país africà tecnològicament avançat que s’ha salvat de la colonització depredadora europea.

Afrofuturisme, es diu el gènere, poc llegit i poc conegut fins ara, amb un film que ha batut rècords per la seva qualitat amb quasi 450 milions de dòlars recaptats als cinemes de tot el món (dades del 23 de febrer del 2018) i posant-la al pòdium de la millor pel·lícula de Marvel fins ara.

Una meravella.