La paternitat està sobrevalorada? Jo crec que no, ser pare no és fàcil, i fer-ho bé del tot és impossible. Potser per la dificultat que entranya, molts són els que han tendit a idealitzar la maternitat i la paternitat fins a extrems grotescos, posant-se pressions inútils i exercint una sobre estimulació sobre els nens amb uns mètodes que freguen el ridícul més colossal. Perquè desenganyem-nos, els primers mesos de paternitat, són durs, incerts i molt feixucs. Són mesos de canvis d’humor, de pors, de moments d’una comicitat que freguen els millors “slapstick” i moments en què els consells arriben amb la intensitat d’un bombardeig aeri sobre una ciutat assetjada.

Aquests moments inicials de paternitat i el “papanatisme” que envolta el fet ser pares (i mares avui) és una mina per a guionistes d’humor i Berto Romero no l’ha volgut desaprofitar i ha creat una ficció autobiogràfica produïda per Movistar plus i El terrat que posa en pantalla aquests primers moments en família d’una manera efectiva i molt coherent amb el model humorístic que ell ha practicat en els seus monòlegs i aparicions televisives.

Mira lo que has Hecho, ens explica la història de Berto (un còmic alter ego del director) i Sandra (una metge anestesista interpretada per Eva Ugarte) que tenen el seu primer fill Lucas. La paternitat els hi arriba d’una manera tardana i han d’afrontar moltes de les situacions que els planteja Lucas des del més absolut dubte i amb els pares i familiars ocupant casa seva sense miraments. La sèrie no ha buscat una gran originalitat però sí que busca les situacions més efectives amb gags interessants sobre els dubtes que presenta la lactància, la falta de sexe i la masturbació, la mida dels pits durant l’alletament, les dificultats d’estimular-te al llit, els mètodes de fer dormir al nen i el xoc familiar i la dificultat d’encaixar els costums de les dues famílies. Els gags funcionen des de la hipèrbole i a través de les actuacions solvents i naturals dels dos protagonistes Romero i Ugarte. La bona sintonia en pantalla d’ells ajuda a fer la història més que creïble. Si bé els gags sobre el mètode Estivill per fer dormir, el bateig del nen, el retorn del sexe en parella i els consells de l’amiga mare de trigèmins amb el sogre escoltant al llindar de la porta són molt còmics i interessants; els “flashforwards” sobre les seves vides futures que apareixen em semblen que són potser sobrers i subratllats massa obvis de la història.

L’estètica de la sèrie i la direcció d’art és interessant i diria que elegant, una manera de trencar amb la desesperança general i el nerviosisme de les situacions que es plantegen; a més els elements decoratius i el vestit defineixen bé la tipologia de pares que representen Berto i Sandra, poder adquisitiu alt, vida plena en parella abans de la paternitat tardana massa premeditada que els suposa un canvi abrupte en les seves vides. L’ambientació del seu pis, les robes que porten i el seu estil de vida són elements descriptius molt interessants que ajuden a contextualitzar encara més la sèrie.

En definitiva, una correcta sèrie en la qual Berto explota les seves qualitats interpretatives i com a guionista per fer un relat humorístic d’aquella generació que en planteja moltes vegades si no han sigut pares massa grans.