MENU

7 març, 2018 Comentaris (1) Visualitzacions: 2105 Cinema Jep Soler

Títol
Mute

Director
Duncan Jones

Actors
Alexander Skarsgård, Paul Rudd, Justin Theroux, Florence Kasumba, Noel Clarke, Daniel Fathers, Livia Matthes, Kirsten Block, Gilbert Owuor, Eugen Bauder, Seyneb Saleh, Nikki Lamborn, Anja Karmanski, Alexander Yassin, Robert Nickisch, Robert Sheehan, Levi Eisenblätter, Rosie Shaw




El que em sap més greu és la falta de respecte cap a l’espectador, el pensar-se que la gent que estem mirant la pel·lícula tenim un coeficient intel·lectual tant limitat que no som capaços de seguir una senzilla història

Puntuació

2

Somien els amish amb els grups de WhatsApp?

Quin desastre! Mare de Déu santíssima del setè art! Els de Netflix han demostrat que en el tema de sèries en saben una mica, però en cinema tenen moltes coses a millorar. Per ara han anat contractant creadors contrastats perquè els facin una bona cartera cinematogràfica, però potser amb això no n’hi ha prou. Valdria la pena motivar-los una mica perquè els productes que acabin realitzant no siguin una merda punxada en un pal, o un “merdot”, com diria el gran Sergi Pàmies. La darrera oferta de la plataforma és una pel·lícula de ciència-ficció dirigida i escrita per Duncan Jones. Jones va ser el guanyador del gran premi al Festival de Sitges per Moon, un film senzill i sorprenent, amb Sam Rockwell fent una interpretació inoblidable, i uns anys més tard va firmar Código Fuente, pel·lícula també de ciència-ficció bastant ben aconseguida. Per tant, en Jones desperta credibilitat quan es posa al capdavant d’un projecte com Mute, la història d’un home mut que pertany a una família amish i a qui ha tocat viure en una societat tecnològicament avançada. Estèticament el decorat és una còpia barata de Blade Runner, amb els mateixos clixés, i amb una història d’amor entre l’amish i una prostituta en un ambient de màfia barata i gent que gestiona malament la ira. Tot plegat, un garbuix sense cap ni peus que avança a batzegades i sense sentit. El pitjor de tot no és la trama, que fa pena, sinó les interpretacions d’uns actors que no troben el to idoni per donar una mínima credibilitat als seus personatges. Només Justin Theroux, en el paper d’un cirurgià pederasta, és mínimament creïble, tot i que en els darrers instants voreja el desastre i la tofa de cabell ros que li han fotut està al llindar del ridícul. Els que no s’escapen de fer la pena més gran de l’any són els actors secundaris del film, tots; cada frase que diuen és insípida com la dieta d’un hipertens. Possiblement per això l’Alexander Skarsgard no la caga tant com els altres, perquè no parla. Tot i això fa el de sempre, passejar la seva atractiva còrpora per davant la càmera mig desmenjat i demostrant que la té molt gran (la porra de fusta).

De tot plegat, el que em sap més greu és la falta de respecte cap a l’espectador, el fet de pensar-se que la gent que estem mirant la pel·lícula tenim un quocient intel·lectual tan limitat que no som capaços de seguir una senzilla història. De fet, ens expliquen detalls irrellevants o flashbacks evidents mentre no s’esforcen a fer una trama mínimament decent. Si algú de vosaltres, que espero que no, arriba al final, ja el planyo. Els darrers vint minuts són de vergonya aliena; sort que només els sadomasoquistes cinematogràfics i els que cobrem per escriure ens ho hem d’empassar obligatòriament. Imagineu on arriba el nivell de patiment en què vivim els Bastards, que vaig tornar a mirar una escena per comprovar el doblatge en castellà. Per explicar-ho cardaré un spoiler com una catedral, però com que no la mirareu em dono aquest permís. En l’escena en què l’amish mut recupera la parla, una nena li diu que té una veu curiosa, i ell li contesta que ella també (no ha parlat tampoc en tot el film). En la versió doblada sí que la nena té una veu realment estranya, ja que la dobladora és una persona adulta i encara aguditza més el ridícul general. Acaba el film i a en Duncan Jones no se li acudeix res més que dedicar el film al seu pare, David Bowie, i a la seva àvia. Sort que no veuran mai Mute, i espero que vosaltres tampoc.

Puntuacio

2

El que em sap més greu és la falta de respecte cap a l’espectador, el pensar-se que la gent que estem mirant la pel·lícula tenim un coeficient intel·lectual tant limitat que no som capaços de seguir una senzilla història

Títol
Mute

Director
Duncan Jones

Actors
Alexander Skarsgård, Paul Rudd, Justin Theroux, Florence Kasumba, Noel Clarke, Daniel Fathers, Livia Matthes, Kirsten Block, Gilbert Owuor, Eugen Bauder, Seyneb Saleh, Nikki Lamborn, Anja Karmanski, Alexander Yassin, Robert Nickisch, Robert Sheehan, Levi Eisenblätter, Rosie Shaw




Un comentari a Somien els amish amb els grups de WhatsApp?

  1. […] un estirar més el braç que la màniga (Bright, The Discovery, The Cloverfield Paradox, Spectral o Mute en són uns quants exemples). Al contrari de les sèries que produeix, que sí que tenen bona […]