Hi ha un moment vital de la nostra petita i mundana existència, coincidint amb el Big Bang hormonal, que els ocellets tenim tendència a enlairar-nos i sortir del niu. A conèixer món, i no pas només el geogràfic. Aquest és un moment de la vida en què, siguis o no un rebel amb causa, no disposes de tots els elements necessaris, ni de la força emocional que requereix tan transcendental pas. I per això, les hòsties que t’emportes. D’això en diem aprenentatge. I tots hi hem passat, per aquí, per arribar a allò que tots ens hem posat d’acord a anomenar maduresa.

Trenta anys són molt o no són res, segons com es miri. Els bastards i bastardes que ja tenim una edat i que vam viure la gloriosa dècada dels vuitanta en plena adolescència, a falta de referents projectàvem el nostre autoretrat teen a la pantalla gran. Made in USA, és clar! Perquè aquí, tret que volguessis imitar El Torete o El Lute, que és el que es portava…

És així com, patint com patíem per lligar, també ens traumatitzaven aquells balls de fi de curs (malgrat que aquí no existien i que, com a molt, els havies de suplir anant a les patxangues de les festes majors de barri o poble animades per El Tren de la Costa o, anant més bé, amb La Plateria). També vam descobrir el que era el bullying, això abans que es patentés la paraula a casa nostra i sense haver complert encara el servei militar obligatori i haver-ho après en pròpia pell. En canvi, l’enveja ens corroïa veient com els marranos de Porky’s es posaven les botes a les dutxes o els protagonistes de Hot Dog als jacuzzis amb un grapat de submarinistes calentes. Les hormones, però, ja esclataven del tot quan els més malalts, en moments de màxima desesperació, vam afirmar més d’un cop que no ens hauria importat morir decapitats pel nostre amic Jason si ens hagués deixat rostollar sota la llum de la lluna al romàntic camp de colònies de Crystal Lake. La vida de l’adolescent, en aquelles temps, era molt dura, us ho ben prometo.

I ara que precisament s’han complert 30 anys de La chica de rosa (Pretty in pink), ens revenen com mai aquell seguit de retrats-mirall dels dilemes, inquietuds i sentiments que va plasmar tan bé John Hughes amb títols emblemàtics com el film esmentat, que, juntament amb 16 espelmes (Sixteen candles) o El club de los cinco (The Breakfast Club), van esdevenir un testimoni generacional de l’afirmació personal dels adolescents respecte de la resta de teenagers, que alhora necessiten ser acceptats i també, és clar, enamorar-se.

I alguns us deveu preguntar: “Per què tant remember when…?”

Doncs perquè mentre veiem Ladybird, aquest retrat generacional de l’indie Greta Gerwig, no podem obviar tots aquests referents esmentats, que fins i tot es repeteixen (deu ser que el traspàs entre generacions manté punts en comú). Estilísticament, també. Per això no podem dir que la protagonista de films com Frances Ha en el seu salt a la direcció sigui original, però sí que aconsegueix modelar-nos un somriure còmplice mentre disfrutem de la seva pel·lícula, nominada però finalment sense cap premi de l’Acadèmia.

Gens casualment, Greta Gerwig ambienta el relat al 2002, quan ella no havia complert els 20 anys. Així, amb aquest caràcter semi-autobiogràfic, ens narra el conflicte vital que viu Christine, aka Ladybird (es fa dir així, en el seu procés de rebel·lia familiar), durant el seu últim curs a l’institut a l’avorrida ciutat de Sacramento. El seu objectiu, fer un coast to coast i anar a la Universitat de Yale de Boston. Un anhel que xoca de ple amb els interessos d’una mare dura (Laurie Metcalf) i les seves desventures acadèmiques i sentimentals.

És aquí on excel·leix i esdevé el puntal del film la protagonista, Saoirse Ronan, que fa un retrat suprem d’una adolescent dolça en alguns moments, odiosa durant grans estones. Com ha de ser. Ella sola i el grapat de secundaris que l’envolten fan emergir una pel·lícula a la qual falta txitxa i que en fa prou desplegant llocs comuns, plantejaments canònics i conflictes generacionals, com dèiem, explotats pel cinema en els últims 30 anys, sobretot pel cinema independent americà. Fins i tot es permet fer una picada d’ullet a aquests que ja som gent madura i responsable (ehem) quan Ladybird treu un vestit rosa.

A Molly Ringwald li deu haver caigut la llagrimeta. A nosaltres, també! Ella serà sempre la nostra pretty in pink!