No hi ha res, llevat que així es pensi, que sigui bo o dolent.
(Hamlet)
El 18 de novembre de 1953, entre les 2.30 h i 2.35 h de la matinada, el bioquímic Frank Olson va caure misteriosament daltabaix d’un hotel de Manhattan. Frank Olson era un funcionari tímid i reservat del govern dels Estats Units que, aparentment, tenia informació valuosa sobre el país.
El 1975, el president Gerald Ford va enviar una carta a la família Olson -vídua i tres fills-demanant perdó per la mort, seguit d’una audiència formal en la qual no se’ls va donar cap explicació i més diners per compensar els danys. A l’època del Watergate, el trauma de Vietnam i la Guerra Freda les coses no eren gens clares. Es veu que Olson va ser escollit com a conillet d’índies dins el programa il·legal MKUltra, amb el qual es drogaven agents governamentals amb LSD per veure si havien passat secrets a la Unió Soviètica. El programa va durar del 1953 al 1970 i es va tancar per inoperatiu i perillós, deixant enrere un munt de víctimes no declarades (podeu saber-ne més si busqueu els articles del psiquiatra Colin A. Ross).
Wormwood és un híbrid entre documental i film en el qual es barregen tècniques de collage de retalls de diari amb dosis de noticiaris, fotografies de l’època i textures de ficció que semblen entrar per osmosi. El llenguatge cinematogràfic és tan ric que no el podem considerar sèrie, i la trama que persegueix és l’obsessió del fill gran de Frank Olson, l’Erik, per saber el que realment va passar durant aquells cinc minuts del 18 de novembre de 1975.
No estem davant teories conspiradores, sinó d’un episodi de dècades a la recerca de la veritat d’uns fets amagats per un govern paranoic. La sensació de l’espectador és la d’estar immers dins una pel·lícula inacabada sobre la Guerra Freda dels anys setanta en la qual la realitat pren una importància cabdal davant un secretisme insuportable.
Peter Sarsgaard és l’actor amb el qual veiem la vida d’en Frank, en una reconstrucció històrica impressionant, i el director -l’Errol Morris– combina a Wormwood la simbologia de Hamlet amb escenes del film clàssic de 1948 amb Laurence Olivier i els elements simbòlics que tots volem veure; la figura paternal fantasmagòrica i misteriosa del pare de Hamlet com a al·legoria de Frank Olson i el melancòlic príncep de Dinamarca, en Hamlet, imatge del seu fill l’Erik dins un muntatge del tot encisador.
El missatge subterrani, però, va més enllà i ens recorda el perill de com l’Estat pot canviar el destí i l’existència de famílies senceres mitjançant accions il·legals. També ens parla del concepte de trauma i d’identitat. Qui ha esdevingut l’Erik Olson després d’assabentar-se que el seu pare va ser enganyat i potser assassinat per agents secrets dels Estats Units? Com han afectat les seves accions i la seva manera de viure? Arribarà algun dia a deixar de buscar respostes sobre la mort del seu progenitor? I si el misteri es resol, què l’espera després?
Colpidor, l’episodi final ens deixa bocabadats. I la imatge és només la d’una persona asseguda en una cadira davant d’una finestra.
No ens fa falta res més.
