El talòs executiu de la Paramount, que veure Annihilation en una preestrena, no va entendre res. Se li van posar els ulls com una taronja i volia fer rodar caps. “Too intellectual” i “too complicated”, va ser la sentència. Va demanar que es canviés el final i més escenes d’acció per al personatge central, Lena (Natalie Portman). Alex Garland i el seu equip s’hi van negar en rodó i heus aquí que a Europa Annihilation va a petar malauradament a Netflix perquè és una obra, com un gran quadre de Dalí, que s’hauria de visionar en la pantalla més gran imaginable.

Que Garland, un magnífic novel·lista i ara també cineasta, s’atrevís a adaptar un llibre d’un autor diferent revela l’obessió del britànic per la trilogia de Jeff VanderMeer. El britànic, en abastar la complexitat de la trama -si és que realment n’hi ha- va decidir desafiar monumentalment l’espectador a l’estil d’obres que aprofiten el gènere de la ciència ficció per pertorbar, com Solaris, Stalker o Odissea 2001. En el futur, ara és aviat, es jutjarà si Annihilation és un clàssic o una presa de pèl. És un film que, com el futbol del Barça, necessita madurar l’adversari i l’adversari és una audiència que en la majoria dels casos no està preparada ni disposada a “no entendre” una trama.

Mentre l’equip d’exploradores s’endinsa en la zona coneguda com Area X o The Shimmer -que traduït al català vindria a ser una cosa com “el resplendor”- no obtenim, com un espectador racional espera i sovint desitja, respostes, sinó preguntes i més preguntes. Renegues per dins però no pots parar. La seva angoixa que esdevé existencial també és la nostra enmig d’un territori ferestec que barreja una profunda i inquietant bellesa amb terrors que podrien haver sorgit de la pròpia ment de H.P. Lovecraft.

Cap dels onze equips militars enviats prèviament a trobar l’origen de la “infecció” ha tornat. Només ho ha fet un soldat, que no només desconeix on ha estat sinó perquè, quan i com. Quan les cinc exploradores entren a l’Area X comprenem ben aviat que, com en El cor de les tenebres de Joseph Conrad, no estem davant una gran aventura èpica sinó en una zona que s’escapa a la nostra pròpia comprensió, ja sigui en forma de mutacions extraordinàries, visions estrafolàries o canvis psicològics incontrolables. La banda sonora no ajuda, mai més ben dit, a calmar els nostres nervis. Un simple arpegi d’una guitarra acústica inquieta més que tot un rèquiem cantat per l’Orfeó Català.

Mentre Lena s’acosta al far que és l’origen de tot -quina gran metàfora- la nostra necessitat d’entendre alguna cosa més enllà de l’espectacle visual és tan o més gran que el de la pròpia protagonista. Del final, és clar, no en podem dir res, però sí puc explicar el que em va passar per primer cop al sofà. Allà, un pobre bastard indefens, va agafar el mando i va tirar enrere i endavant per veure les escenes finals una vegada i una altra, una vegada i una altra, una vegada i una altra… Després, efectivament, vaig anar a dormir. Però res del que hi havia al meu entorn semblava el mateix.