Aprofitant el Dia Internacional de la Dona, la cadena Netflix va estrenar la segona temporada de Jessica Jones. Després de gairebé tres anys d’espera (si no comptem l’aparició a la sèrie The Defenders), l’heroïna (d’heroica, no de droga) de texans estripats, jupa de cuir i alcohol per esmorzar ha tornat amb una història sobre els orígens, tant dels seus poders com d’ella mateixa.

La primera temporada ens va presentar una heroïna poc comuna i menys coneguda, almenys pel públic general. Tot i que li va costar arribar als 13 capítols planificats, les virtuts superaven, de llarg, els defectes. Aquesta temporada, també de 13 episodis, en què la presentació dels personatges ja estava feta i, per tant, ara s’hi havia de jugar, havia de ser millor i, in my opinion, no ha estat així.

La primera part d’aquesta segona temporada comença amb Jessica Jones intentant reordenar la seva vida després de l’enfrontament amb Kilgrave (David Tennant). El fet de partir-li el coll per a alguns l’ha convertit en una heroïna, però per a molts l’ha convertit en una assassina a qui s’ha de témer. I el fet que la seva cara sigui reconeguda arreu de Nova York no li fa gens de gràcia, ja que ella voldria ser una persona normal.

Els personatges secundaris, que ja coneixíem de la primera temporada, cobren més protagonisme. En concret, el personatge de la seva germana adoptiva, Patsy Walker (Rachaek Taylor), es converteix en una companya constant de la Jessica en la investigació a la companyia IGH, culpable dels poders de la Jessica (potser pel fet que Netflix ja deu tenir previst fer una sèrie sobre Hellcat). En aquesta temporada veiem com es va gestant la nova personalitat de la Patsy i com adquireix unes habilitats especials.

Però el problema més gros que té la segona temporada de Jessica Jones és la falta d’un antagonista clar. A la primera teníem un dolent molt dolent, Kilgrave. David Tennant va ser capaç de personificar un malvat a qui molts vam arribar a admirar. Aquí, en aquesta segona etapa, i després d’haver-hi donat moltes voltes, ens presenten un dolent amb molt poca substància. Un dolent que per a l’únic perquè serveix és per posar la Jessica davant d’un mirall, tant pel que fa als seus poders com a la capacitat de controlar-se.

I el fet que aquesta segona temporada sigui més noir que la primera no ajuda a l’hora de veure-la. Amb capítols més foscos, més lents i més pesats, Jessica Jones em va costar de seguir moltes vegades. Capítols repetitius, episodis que es fan llarguíssims…

Però siguem justos. Jessica Jones T2 no és una temporada rodona, però ens serveix per aprofundir més en el personatge de la Jessica, en la seva personalitat i el seu caràcter i en tot allò que fa que la Jessica sigui la Jessica. Molt més ben treballat Jessica Jones hauria estat la demostració definitiva que una sèrie de superherois pot ser interessant sense haver de ser frenètica.