Fa anys que el gènere zombi dona mostres d’estar esgotat creativament, fins al punt que cada vegada és més difícil passar una bona estona amb alguna de les múltiples propostes que, tanmateix, es facturen any rere any. De tant en tant, però, per pura estadística, apareixen alguns bolets aïllats que d’una manera o una altra et sorprenen, que ja és molt. Una de les últimes alegries arribades al gènere ha estat la fantàstica Train to Busan, del sud-coreà Yeon Sang-ho, una autèntica festa d’acció i gore zombi reconeguda arreu del món. Ara, defugint els focs d’artifici Sang-ho, arriba un producte molt més modest, Les affamés (Los hambrientos), film canadenc escrit i dirigit per Robert Aubert, que ens proposa un retorn als orígens més genuïns i estilístics del gènere amb una història que ens trasllada a les remotes pastures del Quebec, on l’estranya epidèmia Z de sempre s’està estenent funestament.

El film no aporta massa res de nou, que quedi clar de primera mà, però ens convida a entrar a les entranyes d’una història d’horror on els principals protagonistes no són els zombis, ni l’acció, ni grans escenes gore, no; més aviat dos convidats del tot inesperats: el silenci i les il·lògiques reminiscències fantasmagòriques i paganes que desprenen les hordes mortuòries. Aubert articula un film magnífic on el tempo pausat, la fotografia naturalista i un silenci quasi ensordidor s’erigeixen en els grans punts neuràlgics d’una tensió asfixiant, on el més mínim soroll pot desembocar en una explosió de bogeria. En aquest sentit, durant el visionat retruny el magnífic i indispensable quart d’hora inicial de 28 meses después, una de les millors seqüències de la història del cinema zombi mai filmades, i hi ha algunes picades d’ullet al tòtem zombi final de Cell, film Z basat en la novel·la del sempre gran Stephen King.

Si a tot això hi afegim el fet que el director gairebé no recorre a la nit per generar atmosfera o terror pròpiament dit com és habitual en el gènere, i que els paratges per on deambulen els diversos supervivents ens recorden alegrement els camps de l’enyorada Pennsilvània de l’obra pionera de George A. Romero La nit dels morts vivents, el film funciona pràcticament amb pilot automàtic fins al final. El problema és que s’adorm sobre els llorers i acaba fent-se pesat i previsible en l’últim tram, precisament on els espectadors decideixen sempre la nota final. Una llàstima, però una llàstima molt agraïda.