Si bé l’obertura del clàssic de Van Halen Jump fa trempar, no resulta tan fàcil entrar a l’univers fílmic que desplega Steven Spielberg a Ready player one.
I és que fins i tot aquells que encara recordem amb nostàlgia aquella era daurada que ens va tocar viure d’adolescents, eminentment la dels vuitanta, quedem sobrepassats de tantes i tantes referències a la cultura d’aquells anys que ens endossa S.S. tan bon punt comença la projecció. Les escenes de CGI (imatges generades per ordinador) ambientades al món virtual d’OSASIS, per fredes i poc imaginatives, tampoc és que engresquin i ja tems que en un moment o altre apareixerà aquell espectre de Tom Hanks conduint la locomotora de Polar Express, com no és el cas, per sort.
I què podem dir dels avatars dels protagonistes, més lletjos que la SSS quan es posa a gesticular i cridar tot parlant de la seva estimada Catalunya. Els mateixos que, quan es treuen les ulleres de realitat virtual, ens descobreixen que el món real d’aquí a unes dècades no serà gens atractiu. La petita espectadora que tenia asseguda al costat ja ho resumia: “Jo no vull viure un futur així!”
Doncs amb aquest panorama poc engrescador només queden dues formes per mantenir l’espectador enganxat a la butaca consumint crispetes amb devoció: narrar una bona història i introduir-hi elements d’acció ben dosificats. Objectiu que es compleix de sobres, perquè al capdavant hi ha el més gran narrador del Hollywood post-Star Wars.
Després de la introducció i a mesura que anem passant pantalles, els espectadors intergeneracionals (dels més petits als més grans, com els iaios que tenia a l’altre meu costat de butaca) no podem més que disfrutar amb l’aventura que estem a punt de viure. I ja no dic els gamers, no pas haters, xalant amb aquest relat prou conegut que gira al voltant d’uns neo-Goonies jugadors compulsius de les maquinetes que s’apunten a la recerca del Graal, que també resulta ser el Rosebud particular d’un geni desterrat al seu univers de nostàlgia (Mark Rylance) que, igual que Willy Wonka, proposa regalar el seu patrimoni al guanyador de la partida.
Que no només dels gamers viu la pel·lícula aviat ho experimentem els cinèfils, quan ens introduïm de cop i volta en un dels llocs més fantasmagòrics mai vistos a la pantalla gran: l’hotel Overlook, d’El resplandor. Per si no va quedar prou clara amb A.I. la seva devoció pel mestre Kubrick, S.S. el torna a homenatjar revisitant aquell lloc mític i regalant-nos una escena al·lucinant reconvertida al film en una prova cabdal per superar la fase següent.
El DeLorean DMC-12 com a vehicle indispensable per progressar en una prova on també apareixen la moto d’Akira, el Batmobil i l’Interceptor de Mad Max; batalles on entre els nostres aliats comptem amb el Gegant de Ferro, lluitadors de Mortal Kombat i Street Fighter, Tortugues Ninja o el mateix psicòpata Chucky; encreuaments amb personatges com Lara Croft; balls en pistes com la Febre del dissabte a la nit o enemics com King Kong suplantant el seu cosí germà Donkey Kong, són tan sols alguns dels referents del món del cinema, la televisió, el còmic i els videojocs que embolcallen un dels millors blockbusters dels últims anys.
I aquest home que va sumant, havent marcat durant quatre dècades generacions d’espectadors. I mal que els pesi als cahieristes, ja va sent hora d’un cert reconeixement a una de les figures fonamentals i més influents del cinema des que Hollywood es va reconvertir en el que és, arran de l’esmentada Star Wars però ja abans amb Jaws (Tiburón), que ja sabeu qui la va dirigir.
Els Bastards fa temps que ho tenim clar!
