Benvinguts a aquest nou espai, una secció que encetem avui i que us acostarà a la nostra particular col·lecció de films bastards de la història del cinema, per tant hi podreu trobar una mica de tot, des de gènere terrorífic, ciència-ficció, violència, sexe i tot allò que considerem que pot portar l’etiqueta bastarda. Els articles tindran una petita explicació argumental del film, l’opinió pertinent i acabarem amb un petit test per destacar una imatge (frame), una frase, una escena i l’espòiler més destacat de la pel·lícula. Esperem que us agradi! Per començar, res millor que The Usual Suspects (1995).

Sinopsi: quan la policia descobreix una massacre dins d’un vaixell ancorat al port decideix interrogar els dos únics supervivents, un mariner hongarès i un lladre insignificant coix i maldestre. El mariner dona el nom de l’assassí, i el lladre recularà fins al moment que es van conèixer els que serien els seus companys de viatge, i que acabarien morts al vaixell.

Gran èxit de Bryan Singer que el va catapultar a l’olimp bastard d’on seria expulsat immediatament després de la fallida X-Men. Els fiascos posteriors de la saga dels alumnes de Xavier i les soporíferes de Superman li han valgut el trist honor de ser persona non grata al paradís, per tant, haurà de vagar eternament per la galàxia buscant algun altre bloc que l’adopti. The Usual Suspects va guanyar l’Oscar al millor guió original (Christopher McQuarrie) i el de millor actor de repartiment (Kevin Spacey). Completen el grup d’actors Stephen Baldwin, Gabriel Byrne, Benicio del Toro i Chazz Palminteri, amb la presència d’un jove Giancarlo Exposito que anys després seria conegut per Breaking Bad com a gerent del Pollos Hermanos. Sense cap mena de dubte el més destacat del film és el guió, sobretot la teranyina argumental que munta el guionista i que ens va portant pels camins que ell vol amb molta facilitat, de manera harmònica. Res és el que sembla, a priori, i el que comença com una història d’un grup de perdedors preparant un robatori es converteix en la llegenda d’un turc despietat que es diu Keyser Söze, a qui tothom tem. Cada personatge es mereixeria un spin-off perquè podríem treure suc de totes les personalitats i experiències. Segurament ara es plantejaria una cosa així, però als anys noranta preferien començar i acabar una història, com ha de ser.

La frase: «Crec en Déu, però només tinc por de Keyser Sôze».

L’escena: la trobada entre Kobayashi, l’advocat de Söze, i el grup de lladres mentre els hi va explicant els deutes que tenen amb el seu client, la cara de cadascun d’ells és un poema de terror.

El frame: la fotografia en la roda de reconeixement dels protagonistes, tota una icona del film.

L’espòiler: Keyser Söze és en Verbal (Kevin Spacey), el que tots consideren un inútil i curt de gambals fa una autèntica demostració d’imaginació explicant la història durant l’interrogatori, tota ella inventada, o no…