3 capítols. Aquests són tots els capítols que he pogut aguantar del despropòsit que és la sèrie Britannia.

I és que quan la van anunciar vaig pensar que seria una altra sèrie de l’estil de Vikings, que ja vaig començar a abandonar a la quarta temporada i que vist el que va dir l’Àlex Oliva vaig fer bé. Pensava que Britannia ocuparia aquest lloc que deixava Vikings de sèrie històrica, ben documentada i ben produïda. Però passats aquest tres capítols he de dir que, o bé els productors ens va enganyar, o bé jo no vaig entendre res.

Britannia està ambientada en la conquesta de la Gran Bretanya per part part de l’imperi Romà el 43 dC, gairebé un segle més tard que Juli Cèsar renunciés a conquerir-la. Aquesta invasió, comandada per Aulus Plautius, coincideix amb la guerra que tenen les diverses tribus celtes. Amb aquesta idea és molt fàcil que ens pensem que som davant una recreació històrica dels fets ocorreguts, però ràpidament descobrim que hi ha molts errors històrics.

M’explico. A Britannia trobem africans en llocs de poder. Un error molt greu, ja que en realitat les tropes d’origen no romà es consideraven tropes auxiliars i els seus integrants mai podien ser considerats legionaris. Només els ciutadans romans, nascuts a Itàlia o de famílies poderoses podien ser considerats legionaris. Richard Alston, professor de la Royal Holloway College de la Universitat de Londres, en un article a iNews, ens aporta més errors greus de documentació: Aulus Plautius, que sí que va ser un personatge real que va comandar les tropes en la invasió de la Gran Bretanya, a la sèrie parla del Caire quan la ciutat no es va fundar fins 600 anys més tard; assegura que Juli Cèsar va intentar conquerir Britannia un cop (quan en realitat en va ser dos, el 55 aC i el 54 aC); i sosté que Roma és un déu, quan en realitat era considerada una deessa. També és sorprenent que un soldat ras de l’imperi Romà sàpiga l’idioma dels celtes per poder comunicar-s’hi.

A tot això s’hi ha de sumar que és impossible, un cop acceptes que no és una sèrie històrica, comparar-la amb els dos referents més actuals: l’esmentada Vikings i Game of Thrones. Amb la primera pel context històric, i guanya clarament la nòrdica. Amb la segona perquè Britannia l’ha volgut copiar tant en l’aspecte fantàstic (amb druides que viatgen a l’inframon, que controlen ments, etc. Això sí, sense dracs… de moment) com en el fet que és coral, fins i tot copien, sense amagar-se’n, parelles mítiques. Així doncs, tenim Divis, un druida que ha estat expulsat pels seus perquè és massa boig, i Cait, una celta que ha perdut a la germana i el pare en la primera incursió dels romans en terres celtes. Aquesta parella és una còpia de la formada per Arya Stark i Sandor The Hound Clegane de Game of Thrones. Però no és l’única, ja que també tenim un Littlefinger, que seria Phelan, fill del rei celta de la tribu dels cantii (que per cert, els noms de les tribus també estan malament, històricament parlant). Ni David Morrissey (el governador de The Walking Dead) ni la sempre agradable Kelly Reilly (Black Box) aconsegueixen sostenir una sèrie que veu de molts i s’acaba empatxant. Morrissey encarna el general romà Aulus Plautius. Kelly Reilly s’encarrega de donar vida a Kerra, la filla rebel del rei cantii.

L’únic que salvo de la sèrie Britannia són els espectaculars paisatges de Gal·les i de la República Txeca, localitzacions triades per reproduir la Britània de l’època. A part d’això, i si no és que vols veure una sèrie de nou capítols on les lluites estan prou ben fetes, el sexe és gratuït i sense aportar res a la trama i et preocupa poc o gens el rigor històric, la resta és totalment prescindible. El que és més inverosímil de tot és que HBO, on es pot veure la sèrie, s’hagi deixat colar un gol tan enorme per part de la cadena Sky i Amazon.