Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz….

Ups, perdó! Excuseu-me, però això de ser un dels pocs supervivents bastards que encara confiem que el vaixell TWD ens rescati de l’illa avorrida a la qual ens ha confinat durant aquests últims dos anys, comença a passar factura.

Des que Negan va esclafar sense pietat amb el seu estimat bat els caps de Glenn i aquell pèl-roig el nom del qual no penso recordar, això de The walking dead ha anat de mal en pitjor. I fent recompte, poca broma, parlem de dues temporades (la 7 i la 8) amb més d’una trentena d’episodis, la majoria dels quals, més que irregulars, són fallits. Aquesta última temporada, sense anar gaire lluny, amb una primera meitat per oblidar i una segona més esperançadora que ha resultat en línies generals llarga, lenta i, com sempre, construïda envers l’enfrontament final: el duel entre Rick i el líder dels Saviors-Tots Som Negan!.

Estava claríssim que això no podia acabar bé, amb els dos líders, impregnats d’odi i ressentiment, enfrontats de manera irreconciliable. Segur? El collons de carta de Carl amb el seu missatge Coelho (ell sí que és el causant que el món s’extermini, i no l’horda de caminants) ha alterat el full de ruta. I no només això, ha provocat un sisme al Rick’s Team i amb Maggie la Vídua Greene més emprenyada que els jutges espanyols amb el tribunal del land de Schleswig-Holstein. Amb una diferència, que ella té tota la raó per estar-ho, però a això ja hi arribarem.

El darrer episodi d’aquesta temporada, titulat Wrath (Odi), presagiava una batalla èpica en què les travesses auguraven una escabetxada de personatges sobrers. Només faltava saber quins serien i si els partidaris de Rick caurien o no en la trampa posada per Negan. El que no comptàvem és que el savi boig de l’Eugene se les enginyaria per tenir preparat el seu propi parany, articulant la munició perquè els esclatés als morros…

‘Coitus interruptus’.

I com que això tractava d’un duel, doncs almenys veuríem com moria degollat el llop amb pell de xai… Segur? Doncs sant tornem-hi, resulta que, per no sabem quins set sous (els dels guionistes, suposem), en Rick, afectat pel collons de carta del seu fill, decideix a l’últim segon salvar la vida a en Negan, ordenant al metge que el cusi ràpid per mantenir-lo amb vida i convertir-lo, això sí, en símbol del que no s’ha de fer tancant-lo a la presó de per vida. Va, home, va, ja en tenim prou amb en Llarena!

Resum: el de sempre. La banqueta no es renova i anem sumant toies a la història. I en canvi al gran fitxatge de la temporada, en Simon, ja se li ha donat el passaport de sortida.

I per a incongruències, l’aparició d’un ressuscitat Jesus a qui no s’ha vist el pèl, i mira que en té, reapareixent per aconsellar que Morgan anés amb pau, que Maggie no tingui presos polítics i en canvi alineant-se amb l’equip Maggie-Daryl, que ordeixen un pla de venjança cabrejats amb la decisió unilateral de Rick.

Nosaltres ho tenim clar, davant d’aquest despropòsit: si hem d’escollir, tots som la Vídua!