El 18 d’abril van aparèixer a Twitter uns misteriosos missatges encriptats en què s’advertia d’una invasió extraterrestre imminent. «SOS. No són humans», o alguna cosa així. Els conspiranoics, entre els quals em trobo, estàvem en alerta, però el dia 19 vam quedar decebuts en veure que la Terra continuava plena d’humans. L’únic fenomen estrany del dia va ser que la guitarra de casa va tocar sola a la matinada un la menor…

El divendres dia 20 vaig anar a petar a una sala de cinema i, ves per on, finalment vaig tenir la meva dosi d’aliens. «They’re here» vaig lamentar immediatament en veure que allò no seria una massacre ràpida i indolora sinó que estava condemnat a passar els pitjors 90 minuts com a mínim del dia. «Si estàs estressat pels missatges de Twitter, ves al cine i relaxa’t», m’havien dit. Malauradament i malgrat el títol volgudament equívoc de la pel·lícula no és d’aquelles per seure i pretendre mantenir la calma.

Angoixa des del minut 1, o abans fins i tot. Si a Alien «a l’espai ningú podia sentir els teus crits» resulta que ara a la Terra els visitants poden sentir fins i tot els teus gemecs. Que el soroll signifiqui ser cruspit de manera pràcticament immediata i fastigosa per un demorgon sorgit de qualsevol racó deixa els pobres espectadors tan indefensos com la família protagonista obligada a parlar amb signes i a caminar sense trepitjar ni una trista branca.

John Krasinski, en el seu debut com a director, i el seu editor de so s’ho passen pipa en els primers minuts jugant amb els nostres nervis. Cada sospir és un punyal a l’ànima. Per saber què coi passa s’usen els titulars de diars –els periodistes, fins i tot morts, servim per alguna cosa– perquè esbrinem a bocins a quin tipus d’extinció o infecció assistim . «It’s the sound!» o «Angels of death!» són els meus favorits. És un enorme risc fer una producció comercial sense diàleg amb una protagonista sordomuda, Millicent Simmonds, i amb poca acció, per molt que els gèneres oficials siguin els de terror o ciència-ficció.

La decisió de la dona –una llegendària Emily Blunt que es refà del desastre de La noia del tren– de quedar-se embarassada no té cap sentit en un guió mínimament lògic però provoca una ansietat encara més existencial. Quan neixi el nadó, estàs pensant tota l’estona, es posarà a plorar inevitablement i llavors…

També m’angoixa, i això ja és més personal, veure al cinema, així en general, tants de superpares preparats per a qualsevol apocal·lipsi amb coneixements d’electrònica, enginyeria, guerrilla urbana, armes, medicina, mecànica i el que calgui. Després penso en les meves aptituds i caput. Caldrà aconseguir algun màster.