MENU

2 maig, 2018 Comentaris (4) Visualitzacions: 851 Cinema Víctor Ribas

Títol
Avengers: Infinity War

Director
Anthony Russo, Joe Russo

Actors
Robert Downey Jr., Chris Hemsworth, Benedict Cumberbatch, Chris Evans, Mark Ruffalo, Scarlett Johansson, Chris Pratt, Tom Holland, Josh Brolin, Elizabeth Olsen, Chadwick Boseman, Pom Klementieff, Terry Notary, Dave Bautista, Karen Gillan, Tessa Thompson, Zoe Saldana, Gwyneth Paltrow, Tom Hiddleston, Cobie Smulders, Paul Bettany, Sebastian Stan, Peter Dinklage, Samuel L. Jackson, Benicio del Toro, Danai Gurira, Benedict Wong, Anthony Mackie, Don Cheadle, Idris Elba, Vin Diesel, Bradley Cooper, William Hurt

Marvel Studios ha assolit la gran obra que anhelava i que, malgrat no ser la més entretinguda per qui us escriu, sí que representa la meitat de la cirereta d’un gran pastís i l’equivalent, salvant les distàncies, a allò que va significar The Empire Strikes Back, final de suspens inclòs

Puntuació

8

‘Avengers: Infinity War’, la tragicomèdia de Marvel… i de passada la meva

Després d’una espera de gairebé 6 anys des que Thanos irrompé encarnat per un actor que no s’anomenava Josh Brolin i d’una dècada de pel·lícules, algunes de més reeixides que altres, però alhora força entretingudes en el seu conjunt i les quals han conformat les peces d’un gegantí i ambiciós mosaic; arribem a la penúltima parada del viatge, en què se’ns serveix la summitat de la catàstrofe: la maleïda guerra i la mare que la va parir. Sortosament, aquesta forma part de la ficció i la cultura pop, i constitueix una orgia visual farcida de focs d’artifici amb tocs de comèdia i emotiva tragèdia lluny dels somnis eròtics d’Albert Serra i els seus narcisistes deliris de grandesa –sempre m’han produït certa tendresa les persones que atresoren un ego força superior al seu talent. D’imbècils n’hi ha d’haver per garantir l’equilibri universal. Si més no, això interpreto de la filosofia que el gegant morat i amb una pansa de Califòrnia per barbeta ens ha exposat durant el transcurs de la filmació.

Partint de la simple premissa consistent en l’ambició d’un titànic salvapàtries sideral que ha malinterpretat el terme mitjà aristotèlic –i no, no parlo del puto jutge Llarena–, la pel·lícula, a partir d’una estructura conformada per diferents arcs narratius ubicats en diferents llocs de la terra i de fora, ens relata la recerca de les sis gemmes de l’infinit (poder, ment, ànima, temps, espai i realitat) per part del Tità –amb qui servidor podria empatitzar lluny de maniqueismes tant com amb l’Unabomber–, qui secundat per la seva ordre fosca, té com a objectiu reunir-les en un guantellet forjat per un nan gegant, que li permetria, en cas que les aconseguís totes, assolir el poder absolut i amb un simple espetec de dits, aniquilar de manera neta i polida la meitat de la població de l’univers. Són aquests antagonistes, juntament amb l’exèrcit d’herois que durant el film intenten impedir els seus plans, els qui fonamenten la base sòlida sobre la qual es construeix el primer acte d’aquesta gran peça i part del colofó del mosaic anteriorment esmentat. Ara bé, aquesta solidesa, malauradament, es veu lleugerament llastrada durant els dos primers terços de la pel·lícula per la manca de cadència i l’excés de metratge, fruit de la desmesurada dilació en moltes escenes i d’un muntatge que no aprofita el dinamisme de l’aventura per no intercalar les seqüències de manera més fragmentada, petites llicències o trampes de guió al marge. Tanmateix, aquesta manca de pols narratiu que impedeix excel·lir la proposta es resol gràcies a la mínima coherència exigible a l’adaptació d’un còmic i a la simplicitat, espurna i efectivitat d’un guió, que manté una expectativa constant fins al final. Igualment, les esforçades interpretacions sumades al carisma de la majoria de personatges, així com la complicitat entre ells i la brillant direcció dels germans Russo, que harmonitza l’abundància de clímaxs amb diàlegs humorístics, èpics o dramàtics i hiperbòliques batalles; impedeixen en conjunt el que podria haver estat un desastre en la narració. Tot plegat, enriquit amb el maridatge de la gran BSO d’Alan Silvestri, qui referma de forma magistral amb les seves composicions la gradació ascendent en els moments èpics o de tensió dramàtica. De manera indiscutible i agradi o no la proposta, Marvel Studios ha assolit la gran obra anhelada i que, malgrat no haver estat la més entretinguda per qui us escriu, sí que representa la meitat de la cirereta d’un gran pastís i l’equivalent, salvant les distàncies, d’allò que va significar The Empire Strikes Back, final de suspens inclòs. Una obra notable i colossal.

I si no en teníeu prou amb la tragicomèdia de Marvel, us exposo la meva. Em resulta insultant haver de pagar més de 8 euros per una sessió numerada en què per desgràcia m’he de veure rodejat per imbècils incapaços de xiuxiuejar a cau d’orella i que se senten legitimats a contaminar la projecció comentant qualsevol cosa que passa a la pantalla amb veus de baríton passat d’alcohol i herba, o bé donant explicacions de tots els detalls de la projecció com si fossin els protagonistes d’un contingut extra anomenat Comentaris dels torracollons onanistes de la fila de darrere. Per no parlar de les rialles histriòniques i desmesurades més pròpies de maníacs addictes a la farlopa i les amfetamines que inundaven la sala a mig acudit i no em permetien entendre gran part de línies de diàleg, fet que convertia tot sovint l’experiència en un mal viatge d’àcid lisèrgic generador de dolor, odi i ganes de matar sàdicament. Quedeu-vos a casa vostra, fills de puta. I és que potser amb vosaltres no és menester l’espetec de dits amb el guantellet de l’infinit ornamentat amb les sis gemmes, però us escauria de meravella que algú us fotés una bona peça de salami fins a la tràquea recoberta d’infinites capes de film alimentari amb una sola gemma a la punta, la setena, la del puto silenci. Això, o una ruixada de napalm a la boca.

Puntuacio

8

Marvel Studios ha assolit la gran obra que anhelava i que, malgrat no ser la més entretinguda per qui us escriu, sí que representa la meitat de la cirereta d’un gran pastís i l’equivalent, salvant les distàncies, a allò que va significar The Empire Strikes Back, final de suspens inclòs

Títol
Avengers: Infinity War

Director
Anthony Russo, Joe Russo

Actors
Robert Downey Jr., Chris Hemsworth, Benedict Cumberbatch, Chris Evans, Mark Ruffalo, Scarlett Johansson, Chris Pratt, Tom Holland, Josh Brolin, Elizabeth Olsen, Chadwick Boseman, Pom Klementieff, Terry Notary, Dave Bautista, Karen Gillan, Tessa Thompson, Zoe Saldana, Gwyneth Paltrow, Tom Hiddleston, Cobie Smulders, Paul Bettany, Sebastian Stan, Peter Dinklage, Samuel L. Jackson, Benicio del Toro, Danai Gurira, Benedict Wong, Anthony Mackie, Don Cheadle, Idris Elba, Vin Diesel, Bradley Cooper, William Hurt

4 comentaris to ‘Avengers: Infinity War’, la tragicomèdia de Marvel… i de passada la meva

  1. Xungar ha dit:

    Jo soc un gran partidari de la imbecilitat humana i per tant de cridar i aplaudir als cinemes, em sembla més greu el doble spoiler que t’has marcat en el resum. Bascollada de Thanos que et mereixes! XD

    • Víctor Ribas ha dit:

      Imagino que et refereixes al final en suspens. La veritat és que ho he escrit amb tota la intenció del món. De fet si s’hagués anunciat honestament com la primera part que és, la valoració encara seria més positiva. Volia dedicar un paràgraf al tema perquè això em va mosquejar un xic, però no vull rivalitzar amb en Merrick o en Vador en extensions i metxes. Gràcies per llegir i comentar. M’agrada molt que la gent participi dels posts. Salut!

      • XUNGAR ha dit:

        Però com se t’acut, xe?. Doncs a mi em va semblar molt bo, m’ho vaig menjar en patates, no en tenia ni idea. També es de veres que vaig intentar no saber res d’ella abans de vore-la.
        En quan a això de donar la tabarra en el cinema. S’ha de diferenciar, els que parlen i riuen en meitat d’un acudit o mentre els personatges parlen mereixen sucumbir com tu comentes. Jo pense que hauríem d’aprendre a cridar o aplaudir al cinema, com a l’òpera. Per exemple quan a algú li peguen una bona castanyada si que procedeix exclamar alguna cosa!
        Però es difícil.
        Gràcies a tu per escriure, ho feu força bé!

        • Víctor Ribas ha dit:

          El problema ve perquè primer van anunciar que eren dues parts per després dir que eren dues pel·lícules independents, i és clar, a mesura que avançava la pel·lícula, sobretot en els darrers minuts ja es veia que era un “Continuará…”, i si et venen una moto i després et donen una altra, mosqueja, però com la pel·lícula no és un trunyo, es perdona. Encara pitjor els dos paios de darrera, que parlaven com si fossin a la saleta de casa seva. I tant que es pot aplaudir com dius en una escena climàtica, i riure després d’un acudit, però és que ho feien tan fort i abans d’hora (era riure de fanboy excitat, no els vaig fer el drogotest)…també val a dir que el so no estava especialment fort. Salut, merci i a reveure!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.