Ho explicava fa uns mesos Ramon Bayés, un home savi a qui val la pena escoltar, la vellesa arriba de cop, sense avisar, encara que una persona vagi fent anys i anys no s’adona que s’ha fet vell fins que hi ha algun desencadenant que li fa adonar del pas del temps. Encara que el mirall t’ho digui cada matí és necessari un estímul més rellevant. En Lucky viu el que pels més joves definiríem com una vida monòtona. S’aixeca al matí, es prepara un cafè, veu un got de llet, fa un parell d’exercicis de ioga, es vesteix i se’n va (a ritme de Red River Valley) al bar del poble a fer els encreuats del diari . Torna casa per mirar el concurs de la televisió, fa més encreuats, parla per telèfon amb un amic (o no) i acaba la jornada fent un bloody mary envoltat d’una colla de solitaris que, com ell, busquen l’ambient propici per explicar històries. Aquesta vida, la vida d’en Lucky, es va repetint fins que un matí cau a terra sense saber per què. El diagnòstic del metge és clar i contundent, s’ha fet gran, és un home vell de 90 anys, no té cap problema mèdic i pot continuar fumant sense problemes. Aquest diagnòstic és com una patacada a l’entrecuix per en Lucky, com pot ser que s’hagi fet vell? Quan ha passat això? Ahir estava fresc com una rosa i ara ja està a l’etapa final de la vida? En Lucky començarà un viatge interior  per començar a fer les paus amb el seu passat i treballar les pors del present.

John Carroll Lynch debuta com a director amb Lucky, i es nota que fa molts anys que fa d’actor i s’ha fixat en el treball dels grans directors que ha conegut. El fet de treballar al costat de David Fincher, Clint Eastwood, els Germans Coen i Pablo Larraín entre molts altres, ha de servir per a alguna cosa. Carroll Lynch tenia clar que el paper de Lucky era per Harry Dean Stanton (1926-2017), només ell podia posar-se a la pell d’aquest entranyable ancià, solitari i simpàtic quan vol. Com si fos un ermità es recull en el seu domicili, apartat del poble, per conrear la seva saviesa a partir del coneixement de les paraules, de l’ús correcte de cadascuna d’elles i amant fervent de les cançons mexicanes suposadament per un enamorament del passat, o no. Acostar-se al final de la vida fa reflexionar a les persones si ha valgut la pena viure, si deixen algun llegat al món, aquestes reflexions en veu alta quan les escoltem a en Lucky prenen més força i ens plantegem la nostra pròpia espiritualitat. El que tenim clar és que Harry Dean Stanton ens ha deixat un llegat molt ric amb un excel·lent final.  En el film moltes coses quedaran a l’aire i això el fa encara més interessant, perquè el que ens explica és un moment de la vida de Lucky, només un moment a voltes intens que no servirà per conèixer tots els detalls de la seva vida, però que ens ajudarà a fer-nos-en una idea. Acompanyen a Harry Dean Stanton els seus amics David Lynch, impecable com el seu company de barra de bar, i Tom Skerritt amb qui torna a compartir taula anys després d’Alien (1979) mantenint una conversa sobre la guerra i les seves conseqüències que ja mereix veure tot el film. Encara que no sigui l’exemple d’una pel·lícula bastarda crec que el seu visionat és d’obligat compliment per part de tota la turba bastarda que habita en aquest país. Per tant ja teniu deures pels propers dies, veure Lucky i quedar-vos fins al final i així entendreu el títol d’aquest post.