Fa unes setmanes la direcció d’ECIS (Educational Collaborative for International Schools) em va demanar que dirigís un tour per als seus delegats a Berlín que incloïa el búnquer de Hitler, les antigues oficines de Goebbels i l’ambaixada russa dissenyada per Stalin. Durant els dies previs em vaig anar preparant amb informació virtual, visita a museus i visionat d’alguns documentals de la Segona Guerra Mundial, incloent-ne un de dedicat al cinema, ara estrenat per Amazon Prime a Alemanya, que porta per títol Hitler’s Hollywood (2017).
Hitler’s Hollywood repassa la productora de cinema UFA, famosa per haver llançat al mercat bastard films com Metropolis (1927), Die Nibelungen (1924) o Dr. Mabuse (1922), i per haver estat dirigida, a partir del 1933, pel Partit Nazi, amb un cinema de propaganda feixista alemanya que feia basarda.
El documental ens explica com la màquina hitleriana va escopir més de 1.000 films entre 1933 i 1945 amb l’objectiu de comunicar-se amb les masses. Fins i tot Hitler va assistir a alguns rodatges amb el seu bigoti ridícul i la seva camisa negra amb la creu gammada dissenyada (no és broma) per Hugo Boss.
Actors i directors de la productora UFA, desesperats pel règim, varen haver d’emigrar cap als Estats Units, com ara Marlene Dietrich, el gran Douglas Sirk, Billy Wilder, Peter Lorre o Fritz Lang. A Hitler’s Hollywood també veiem una molt jove Ingrid Bergman en una pel·lícula nazi, quatre anys abans de protagonitzar el film antialemany més important dels anys 40, Casablanca.
Els extractes de les pel·lícules presentades al documental són molt sucosos, des d’un Sherlock Holmes que es relaciona amb un adolescent enamorat del moviment hitlerià fins a un film sobre el Titanic que s’enfonsa per culpa dels jueus que hi ha a bord. També tenim artefactes racistes com Jew Süss (1940) o The Rothschilds (1940), i ens impressionen, com sempre, els poderosos documentals de Leni Riefenstahl sobre els Jocs Olímpics (Olympia, 1936) o l’acte de propaganda nazi (Triumph des Willens,1935) a Nuremberg, espai que us recomano visitar fervorosament.
Narrada per Udo Kier, Hitler’s Hollywood suggereix la idea que la política i estètica del Tercer Reich va ser essencialment una fantasia (com un gran film) sobre el nou poble alemany, castigat i enfonsat per les potències europees després de la Primera Guerra Mundial; una bogeria criminal dirigida pel ministre de Propaganda Joseph Goebbels que avergonyeix i avergonyirà per sempre tota la població alemanya.
Musicals, melodrames, cinema bèl·lic i drames, el règim nazi va intentar posar fi a la tradició de produir films de terror i de ciència-ficció. El poble alemany havia de ser representat dins un quadre de bellesa bucòlica, netedat i felicitat extrema, i mai dins una història d’horror o distòpica, gèneres que odiava Adolf Hitler.
Ja ho deia Hannah Arendt: una de les característiques del moviment de masses actuals és que compensa la manca de confiança dels seus ulls i oïdes amb una inflada imaginació de realitats il·lusòria, aspecte que podem transportar fàcilment al nostre segle XXI.
