Per molt que miri el mapa no sé on collons cau Entebbe. I què coi hi va passar fa més de 40 anys allà on sigui i, més concretament, durant set dies? Amb aquesta curiositat pròpia i intrínseca de tot bon bastard l’altre dia em vaig aventurar a descobrir què hi ha al darrere d’aquest film que porta per títol 7 días en Entebbe.

Tot just començar em descol·loca trobar-me amb una sèrie de ballarins que porten a terme una performance d’allò més estranya; rara fins al punt que intueixo que m’he equivocat de sala o que estan projectant el tràiler de la nova pel·lícula d’Albert Serra. Els títols de crèdit, en acabar el curiós ball, em refermen que soc davant del film escollit, i no només això, sinó que resulta que és del meu estimat José Padilha. Sí, dic estimat perquè ell és un dels màxims responsables de la sèrie Narcos, que tant m’entusiasma, però és clar, molts de vosaltres hauríeu sortit disparats en recordar que ell va ser el signant del remake de la intocable Robocop. Us entenc, en aquell moment jo no vaig caure-hi.

El film resulta que es mou entre el drama, el suspens i l’acció, i el que fa és reviure l’anomenada operació Entebbe: la que va perpetrar l’exèrcit isralià per salvar els ostatges del segrest d’un avió que va aterrar per la força a Uganda (ja ho tenim, una ciutat d’aquest país presidit per aquell pallasso-monstre d’Idi Amin), retingut durant set dies (ni un més) per un comando del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina i el grup marxista revolucionari Zëllen. Això va ocórrer el 1975 i, malgrat la distància temporal, el film resulta interessant perquè focalitza la tensió en dos àmbits: els dilemes que sorgeixen, per una banda, entre els segrestadors (palestins i uns alemanys d’esquerres que no porten bé això de matar jueus), i, per l’altra, entre els israelians (sobretot, entre el primer ministre Yitzhak Rabin i el ministre de defensa Shimon Peres).

El problema de Padilha és que no acaba de trobar el pols narratiu necessari, l’equilibri que busca precisament entre el dinamisme d’un film d’aquestes característiques i la reflexió. El director de Tropa de élite no se’n surt del tot i li queda un film a mitges; un telefilm ben fet, però no aquella pel·lícula amb segell personal i d’autoria que potser pretenia fer.

“Jo lluito perquè tu puguis ballar”, diu un dels soldats d’operacions especials a la seva xicota, que és una de les ballarines que actuen en la performance descrita al principi. Buf! Amb aquesta dicotomia, l’art o la guerra, que ja se’ns planteja des del principi, Padilha es munta una estructura narrativa múltiple que acaba sent massa dispersa, malgrat que al final tot conflueix en una seqüència d’acció que alterna el ball i l’acció militar de rescat, amb una coreografia resultant prou potent, la veritat.

Tanmateix, tot resulta massa evident: uns ballarins que es despullen dels seus vestits ortodoxos, uns terroristes alemanys (Rosamund Pike i Daniel Brühl) amb massa dubtes (la trucada fake d’ella és incongruent) i uns palestins d’un retrat maniqueu que espanta.

Almenys, ara ja sé on és Entebbe i què coi hi va passar durant aquells set maleïts dies.