Baixava del bus urbà, com cada dia anant cap a la feina, i vaig posar el peu dins d’una bassa d’aigua que s’havia creat durant la nit plujosa. Em va recórrer un calfred per l’esquena, gotes de suor baixaven pel front i galta avall. Palpitacions, ofec, m’estava morint. Una senyora que em va veure tot blanc em va preguntar si necessitava res. «No em toqui!», li vaig etzibar amb tota l’agressivitat de què era possible. Em marejava. La vista no em deixava enfocar correctament fins que vaig caure a terra. Allà assegut el vostre servidor bastard es va treure la sabata i el mitjó, la pell la tenia molla, tot el peu xop, només em quedava tancar els ulls i cridar «Nooooo!». Encara recordo la cara de les dues persones que em miraven quan vaig tornar a la normalitat, estaven acollonits, no sabien què fer. Els vaig dir que tot estava bé, que no patissin, que era una cosa passatgera. No els hi podia explicar la veritat. Havia tingut un atac de marató Netflix – grau II, com defineix el DMS-I (Manual de diagnòstic de maratons de sèries). Tot va començar el dilluns al matí quan vaig veure que Netflix havia penjat la sèrie The Rain, només 8 capítols i de temàtica catastròfica. Els ingredients ideals per fer una marató de sèrie! Només cal tenir prou aigua, alguna cosa per picar, poca son i estar al cas per fer «omitir intro» i «pasar al siguiente capítulo» amb la màxima rapidesa.

The Rain és una sèrie danesa que arrenca sense contemplacions, ens mostra la vida ideal d’una noia adolescent, bona estudiant i amb un futur prometedor, fins i tot en l’àmbit amorós. Tot se’n va en orris quan el pare la va a buscar a escola perquè estan en perill, han d’arribar a lloc segur abans no comenci a ploure. Que passarà quan plogui? On és el lloc segur? La família arriba a un búnquer i es tanquen allà fins que la vida a l’exterior sigui segura. Arribarà mai aquest dia? A partir d’aquí la trama ens porta cap a un viatge a la cerca de la cura i la seguretat. La història se centra en un grup de joves que busquen l’investigador que podrà explicar i solucionar per què des de fa 6 anys l’aigua de pluja és tòxica i mortal per als humans. L’estimada pluja, com pregona la Isabel Coixet a Mi vida sin mi, ens fa sentir vius i també serveix perquè Gene Kelly demostri un estat d’ànim passat de voltes a Cantant sota la pluja, a The Rain esdevé l’enemic, la mort segura. Si la pluja hagués sigut mortal molt abans ens hauríem estalviat situacions com les anteriorment esmentades, la humanitat ho hauria agraït. La sèrie segueix l’estructura clàssica de The Walking Dead o Z-Nation, però canvia els zombis per la pluja i col·loca els personatges en situacions límit per veure com reacciona cadascú segons el seu passat i la seva personalitat.