Nota de l’Autor: Aquest article s’ha escrit després de veure el cinquè capítol de la segona temporada de The Handmaid’s Tale.

Us explicaré un experiment psicològic d’aquells que ara, per sort, no es podrien fer perquè atemptaria contra els drets dels animals. Imaginem una habitació amb el terra de ferro, sense mobles ni objectes per enlloc. La sala està separada per una tanca ben bé al mig, com si es tractés d’una xarxa d’un camp de tenis. Es col·loca un gos en l’habitacle, pel qual es pot moure lliurement i escollir la banda de la tanca en què vol estar, només ha de fer que saltar-la. Quan l’animal fa una estona que està rondant nota com en una banda de l’habitació el terra comença a enrampar, per tant quan nota la descàrrega elèctrica decideix anar a l’altra banda. Al cap d’una estona es canvien les tornes i nota la descàrrega al lloc segur, salta i torna a trobar repòs. Aquest canvi de zona electrificada es fa durant una llarga estona fins que es decideix que tota la superfície de l’habitacle està carregat d’electricitat. En aquell moment el gos comença a moure’s de manera compulsiva per tot el recinte buscant un lloc segur. Com que no el troba el gos decideix parar, estirar-se a terra i deixar-se anar, rebent constantment les descàrregues sense respondre de cap manera. Aquesta situació es diu Indefensió Apresa i és la resposta biològica de la Depressió, segons Martin Seligman. Aquest prestigiós psicòleg nord-americà va demostrar que un dels aspectes claus en la depressió és que la persona cregui que faci el que faci no podrà canviar la realitat que l’envolta, com fa el gos de l’experiment.

La segona temporada de The Handmaid’s Tale arrenca amb la June Osborne (Elisabeth Moss) fugin de la societat que la vol convertir en una màquina d’engendrar fills pels senyors poderosos. En aquest trajecte va afrontant les pèrdues que li generarà el seu exili forçós i el no retorn al país on habita la seva filla. L’esperança d’una vida millor li ha fet prendre aquesta decisió i així trobar una zona confortable i segura (com fa el gos de l’experiment al principi). Quan June és arrestada de nou perd la identitat, torna a convertir-se en Offred i amb ella apareixen les vexacions del passat. Veu que no hi ha sortida i que les seves accions han generat patiment als altres, llavors es deixa anar, no pot fer res per millorar, la seva vida serà un calvari i un malson. No hi ha esperança. Faci el que faci no hi haurà canvi. No val la pena viure. Perquè ho ha de fer?

Només he vist cinc capítols, per tant fins al juliol que acabi la sèrie no se’n podrà fer una valoració general. En aquest moment la millora, si la comparem amb la primera temporada, és evident: més intriga, creixement dels personatges secundaris, igual duresa, i una espectacular Elisabeth Moss que està més esplèndida que mai.