Em disposo a veure Safe. Tinc el comandament a l’abast. Les dones de casa estan dormint, per tant, poques distraccions tindré. La cervesa està ben fresca. Les pipes, al punt just de sal… Ja ho tinc tot. Som-hi!

─Un capítol i 15 minuts del segon més tard─

Aquests de Sant Esteve de les Roures són uns cracs. M’acabo de repassar tots els seus comptes de Twitter i són uns autèntics catxondos. I a sobre la gent els segueix el corrent, amb Lluís Llach o Quim Masferrer seguint-los les conyes.

Sí, amics, aquesta és la història del meu visionat de l’última producció de Netflix, Safe. I és que poques sèries m’han provocat una apatia tan gran com l’última protagonitzada per Michael C. Hall, és a dir, el nostre entranyable Dexter, aquell que sabia matar però no sabia morir.

A Safe ens situem a Anglaterra, en una urbanització d’alt nivell, d’aquelles que estan tancades per tots costats, tenen vigilants a cada porta d’accés i càmeres pertot arreu, i sobretot d’aquelles a les quals la gent normal, els pobres bastards com nosaltres, no podrem accedir mai, si no és a través de les sèries. Doncs en aquesta urbanització hi trobem Tom Delaney, un cirurgià pediàtric que, després d’un any, encara lamenta la mort de la seva dona, i que lluita per relacionar-se amb les seves dues filles, en especial amb la gran, Jenny, que el culpa de no haver estat al costat de la seva mare en el moment de la seva mort. La trama es basa en Jenny, que una nit, després d’anar-se’n de festa, no torna a casa, cosa que empeny Tom a una recerca per saber on es troba la seva filla. Aquesta recerca anirà aixecant els secrets dels seus aparentment perfectes veïns i anirà obrint diverses subtrames que l’únic que faran serà fer perdre l’interès per la principal.

Safe és d’aquelles sèries que ens volen mostrar que tothom té secrets, fins i tot aquelles famílies que, aparentment, són modèliques per a la societat. Però el problema de Safe és que en cap moment em fa sentir proper a cap dels personatges que hi surten. En poques paraules, que m’importa una merda el que li hagi passat a Jenny, m’importa poc o menys qui ha parat una trampa a la professora de francès, m’importa res o gens qui és el pare de qui o qui està enrotllat amb qui. M’importa ben poc el que els passi als personatges. Això és el que m’ha provocat Safe.

Però no és per la història, tot i que la multitud de subtrames que hi ha fan perdre de vista l’objectiu principal. Són els personatges. Començant per Tom, encarnat per Michael C. Hall, que en molts moments sembla que hagi d’agafar un ganivet, empaperar l’habitació amb plàstic i disposar-se a esquarterar un veí; seguint per la mateixa Jenny, que de tan adolescent se’m fa insofrible, i acabant pels cliffhangers que trobem en tots els episodis, generalment posats de forma gratuïta i que serveixen exclusivament per forçar-nos a veure immediatament el següent episodi només per poder desentranyar el misteri.

Harlan Coben, autor de nombrosos best-sellers, és l’encarregat d’adaptar a la pantalla una novel·la seva. I la sèrie segueix exactament el mateix estil de les novel·les de Coben: a l’inici se’t planteja el misteri, converteix tots els personatges en sospitosos i garanteix alguns girs de guió. El problema és que a la televisió no es pot fer servir el mateix llenguatge que a la novel·la.

En definitiva, tot i que Safe no és una sèrie dolenta, tampoc dona els al·licients necessaris perquè t’hi enganxis, sobretot tenint dotzenes de ficcions molt més interessants.