El pla fix de Match Point de Woody Allen d’una pilota passant d’un costat a l’altre de la xarxa fins que s’atura és, sens dubte, la millor plasmació cinematogràfica del tennis a la pantalla. Perquè, la veritat, a banda de l’entretingut (i poca cosa més) melodrama romàntic Wimbledon, l’esport rei de la raqueta no és allò que se’n diu prolífic al cinema, a diferència del bàsquet, el futbol americà o el beisbol, per exemple.

Per això els amants d’aquests esport, i encara més els que vam viure l’era gloriosa del tennis, hem abraçat l’estrena d’aquest film titulat Borg/McEnroe, una producció nòrdica dirigida per Janus Metz, malgrat no ser ni de bon tros uns apassionats dels biopics, almenys en el meu cas. I resulta que el film no és només brillant pel que fa a la traslació verista i la reconstrucció d’una època que va marcar un abans i un després d’aquest esport, sobretot en l’aspecte mediàtic, impulsat per les retransmissions televisives, sinó també pel que fa la introspecció psicològica dels personatges, escodrinyant amb la càmera la seva tortuosa ànima competitiva i l’autoexigència, sacsejada per l’enorme pressió social i mediàtica que pateix un esportista d’elit quan vol accedir al cim de la fama… i ja no diguem quan s’hi vol mantenir.

La pel·lícula focalitza la seva acció als prolegòmens de la disputa de l’edició de l’any 1980 de Wimbledon, una època en què tots, sense l’exclusió dels canals de pago, ens enganxàvem al televisor per gaudir de les retransmissions esportives. Encara que tenia tan sols nou anys, recordo aquell partit, sobretot que tots ens vam posar d’acord a animar Borg (el bo de la pel·lícula) i odiar McEnroe (el dolent de la funció).

Convenç la interpretació de Sverrir Gudnason fins al punt que ens preguntem si realment ell no és Björn Borg. I què en podem dir, de l’odiós Shia LaBeouf, creïble com a McEnroe, i no només físicament, sinó també quan recrea els seus gestos, mirades, llenguatge. Impressionants els dos.

I també els flaixos de partits, i ja no diguem la final llegendària que els va enfrontar: un duel de titans. Agònic. Èpic!

El film funciona perquè explota amb enginy el joc de contrastos, que fa que descobrim (almenys en el meu cas) un Borg que, rere la capa de gel i fredor que tots coneixíem, amagava un autèntic volcà en erupció. I perquè la pel·lícula no continua, ja que només cal seguir la seva biografia i descobrir que la seva vida no va ser allò que se’n diu un camí de roses i glòria. I a l’altre costat de la pista, John McEnroe, tot ell explosiu, mal educat, odiós… però també un noi superdotat, pressionat per l’entorn familiar, del qual es percep la humanitat que et confirmaria tot contricant que el va patir a la pista però no als vestidors.

El duel està servit. Enriquit per flashbacks, sobretot de Borg, que té el major pes de la història, i amb McEnroe limitant-se a fer de contrapunt, però com aquell secundari que es vol menjar el protagonista. Bé, SuperMac!

La fredor impenetrable contra la insolència temperamental. Un joc de fons contra un joc de xarxa i volea. Raquetes Donnay contra raquetes Dunlop.

I jo que em quedo amb una frase que no surt a la pel·lícula però que s’hauria d’emmarcar a Wimbledon com el This is Anfield en sortir al camp de futbol del Liverpool:

“Als camps de terra es planten patates” (John McEnroe)